Un company de feina me comentava que els moscards estan guanyant la batalla als humans. Per molts remeis que hi posem, per molta llegenda sobre rèptils domèstics que repetim, cada estiu són un calvari amb diferents i felines variants. Jo vaig més enllà. La natura està en guerra amb la humanitat, declarada per la voracitat evolutiva d’aquesta darrera, i les seves armes no estan trobant una adequada resposta.
Per cada arbre que se substitueix per asfalt surten milers de paneres incontenibles. Per cada feix de posidònia que un vaixell arrabassa, famílies de borns foten una jornada de platja. Les erugues colonitzen pins a mesura que les persones colonitzen pinars. Vendavals tomben horribles estructures antinaturals.
L’abús de recursos, com l’aigua, du a forçar pous i fer dessaladores que inverteixen artificialment el cicle de l’aigua. I la resposta de la natura és: si voleu aigua, aquí en teniu, amb tempestes cada vegada més intenses i destructives. Aigua que ni contenim ni aprofitam. En l’època d’intel·ligència artificial no es pot controlar la força natural.
Els episodis així de violents cada vegada són més freqüents. Després de cada desgràcia venen grans declaracions i propòsits d’esmena que s’obliden amb la calma. Encara s’esperen les bateries anunciades amb la gran apagada de 2018. No hi ha mecanismes de resposta adequats a fenòmens d’intensitat imprevisible. Falten plans d’emergència i protocols efectius. No és fàcil, gens, però s’ha d’afinar més amb la reacció a les alertes per no ser ni alarmista ni imprudent. S’han de prendre decisions i tenir infraestructures per reduir danys. És complicat invertir en el que passa poc, però no queda més remei. Es podia haver fet més sobre el terreny. Prevenir. Dijous i abans. És així. Hem de ser crítics sense perdre massa temps criticant i cercant culpables. Sense acritud, sense personalitzar i sense partidismes. Millor aprendre i millorar. I fer-ho prest.Ja. La natura s’ha enfadat. Actua a traïció. Ino se li espassarà prest.
