No per antagònic al teu punt de vista, el dels altres ha de ser totalment erroni. Creure el contrari és ser extremadament quadriculat, justet de vista o directament curt de gambals; per això hi ha fanatismes. No es tracta tampoc de dir una cosa i la contrària o de caure en l’equidistància: Per exemple, jo he fet pública la meva orientació política expressant-me a través d’aquest diari, plural, sens dubte. I és, des d’aquesta pluralitat i des de la llibertat d’expressió, que avui intentaré posar-me, en part, en la pell de l’altre, en la de qui argumenta l’antagònic de l’ideari meu, recordant abans que he dit per activa i per passiva que soc contrari a una amnistia a canvi de vots, però no a l’amnistia com a sinònim d’absolució. Ara bé, també he de dir que estic escrivint això mentre s’estrena la nova temporada de «Puigdemont, el nou Copperfield», i les sensacions que em van aflorant donen raó a la frase amb la qual he iniciat el paràgraf d’aquesta pàgina.
Sempre he sentit una certa atracció, difícil d’explicar i d’entendre, pels rebels, pels perdedors, pels perseguits, pels que actuen diferent (soc del Madrid, però tinc simpatia per l’Atlético). I ves per on, Puigdemont encaixa bé en les definicions esmentades. No soc independentista, ni fer-ne a prop, ni l’espanyolitat minvarà a dintre meu en afirmar el que fins aquí he insinuat i que ara diré a les clares: Puigdemont no és el dimoni... M’explicaré abans que m’envieu els mossos d’esquadra o simplement passeu la pàgina.
Crec que des d’un fet tan inútil com és una consulta no reconeguda per ningú i que no tindria resultats reconeguts per ningú, al fet de tenir dret a donar garrotades provinents d’un Piolín gegant, a tort i a dret, a persones que els fa deler les il·lusions inassolibles, o directament ser enganyades, n’hi ha un bon tros. Un tros on té cabuda el discurs de victimisme dels qui volen perpetrar un biaix a la major part de la ciutadania, i un victimisme, però, que posa dempeus un sentiment que va creixent a mesura que aquest és perseguit; preguntar-nos per què els fets són perseguibles ens ajudaria (i ens donaria més criteri). No es pot ser tan il·lús de jutjar el sentiment de pertinença, recordem la ignomínia de l’«A por ellos», quan aquests «ellos» som nosaltres mateixos!, ni tan idiota de pensar que el tercer dret (per exemple), es pot passar pel forro la quota de participació de l’edifici i considerar-se un habitatge unifamiliar aïllat. Qui no hagi pillat la metàfora, ara sí que pot passar la pàgina.
El que tampoc no és de bo és viure enganyat. Qui et vol bé, t’ho dirà a la cara: No esdevenen estats independents en forma de república sense vessar sang, i sang innocent normalment. És de llei aturar a qui fa envestir les masses mentre el seu cul fuig amagat dins el maleter d’un cotxe... Llavors, però, mirat amb distància, em demano: Hem de crucificar per sempre a qui s’equivocà en el passat? Com es mesura l’imperdonable de l’erro? Potser a aquestes preguntes no cal resposta, puix la raça humana crucifica qui et diu a la cara que t’equivoques, i, per tant, et vol bé... Fins on? Fins quan? Res hi ha imperdonable o no amnistiable? Com pot ser que, a la mateixa persona, uns la vegin com agredit i altres com agressor? Com pot ser que algunes persones vegin com colonitzadors als qui han crescut i conviscut amb elles? Altra vegada el punyeter mite de Sísif, encara que alguns creguin que és el d’Ícar. Qui no els conegui, benaurat, perquè dels ignorants és el regne de la felicitat, però si encara no heu canviat de pàgina, segur que els coneixeu.
No faré més llenya de l’arbre caigut, tot i que em poden continuar mirant de reüll els qui fa estona em crucificaren a mi. Voldria que el sentit comú, els menys comú dels sentits, assenyalés tots els culpables d’una trama, no només a uns. És fàcil fer desistiment de funcions, quan van mal dades, mirant 24 llargs dies cap a altra banda (he d’explicar-ho?). Si ho fas, potser no seràs culpable, però sí responsable, junt amb aquells que se senten amb el dret a decidir qui són autòctons i qui no, i de titllar aquests darrers de colonitzadors... o de «bèsties carronyeres, escurçons, hienes amb una tara en l’ADN», Torra dixit. Possiblement, això engendra el ressentiment que detona l’«A por ellos». Si aquestes coses no són supremacisme, jo dic que el canibalisme és gastronomia, des d’aquesta pàgina.
Que l’antagonisme, doncs, sigui sempre valorat com a plausible, puix aquí resideix la democràcia: En la diversitat i en la confrontació d’idees. Que hi sigui sempre present, tal que la culpa, ja que fa aturar certes bogeries i impossibles, així com la manca d’ella, fa responsables. Són sentiments humans el victimisme i l’agressió. Potser el punt de vista antagònic resideixi, en la seva arrel, en interpretar qui començà primer. Si ningú no manipula la història, és fàcil saber-ho... però si tot hi està, heus aquí que tot sigui qüestionable. Ara ja podeu passar pàgina.
