Tornant a la volta a peu de l’any 1963, el subministrament de menjar i qualque bombona petita de Butsir -complementària de les branques de pi i les canyes de caramuixa- ens la va fer el Seat 600 dels pares d’un dels excursionistes. Aventurar-se pels camins de terra d’aquells temps era una tota una heroïcitat. Avui -a més que ningú fa la volta sencera a peu- els camins són asfaltats i el que abans en deien «intendència» ara en diuen «logística».
Des d’aquells temps no he tornat a Cala Mitjana, i mira que ha plogut -encara que enguany no-, però m’han dit que s’ha convertit en un aparcament de cotxes, tant els de la gent que va a aquesta cala, com la que vol anar a Cala Galdana i no troba on deixar el vehicle.
Aquesta introducció ve a compte de la història que us contaré. Com era habitual, no teníem cap dificultat a cercar un lloc on acampar, seguint sempre les normes dels bons campistes, però a Cala Mitjana no ens va anar gens bé. Resulta que aquesta cala era propietat de la família de Guillermo de Olives Pons, de cas Síndic, casat amb una dona de Sevilla, i que va arribar a ser el primer senador de Menorca a la democràcia actual. La mare del company, que feia d’intendència nostra, va tenir unes paraules amb aquesta senyora sevillana, a qui no li va agradar ni gens ni mica que sis al·lots haguessin envaït els seus dominis sense el seu permís. La mare, per mor de la seva amistat, va entendre que no calia demanar-li cap permís i la cosa no va acabar gens bé; la conclusió va ser que vam haver d’abandonar la platja després de dinar. Cal recordar que, pel que sembla, la família del Sr. Pons també havia estat propietària de Cala Galdana -o encara ho era- i la senyora sevillana considerava que Cala Mitjana era d’ús exclusiu d’ella. Si ara pogués veure l’actual aparcament...
