«Llenceu lluny de vosaltres l’amargor, l’enfuriment, la ira, els crits, les injuries i tota mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres i perdoneu-vos... viviu estimant» (Ef 4, 30-5,2) Aquesta actitud que ens assenyala Pau no necessita de gaires comentaris i la seva pràctica va més enllà de ser o no ser creients. Tant de bo ho aconseguim personalment i com a societat.
Per la reflexió avui faré abús manllevant bona part d’un sermó del P. Llunell, del 2015 i que he recordat. L’encapçala dient: «Els cristians hem de reconèixer que resultem bastant estranys»
«...Hem respirat la fe de manera tant natural, que podem arribar a pensar que el normal és ser creient. No ens adonem que la fe no és quelcom natural sinó un do immerescut.
Els incrèduls no són gent tan estranya com a nosaltres ens pugui semblar. Ben al contrari. Som els cristians els que hem de reconèixer que resultem bastant estranys. ¿És normal, avui, ser deixebles d’un home ajusticiat pels romans fa 20 segles, del que proclamem que ressuscità a la vida perquè era fill de Déu fet home? ¿És raonable esperar un més enllà que ben bé podria ser només la projecció dels nostres desitjos i l’engany més colossal de la humanitat? ¿No és sorprenent pretendre acollir el mateix Crist en la nostra vida compartint junts el seu cos i la seva sang en ritus i celebracions de caràcter tan arcaic? ¿No és una presumpció pregar creient que Déu ens escolta o bé llegir els llibres sagrats pensant que Déu ens està parlant?
La trobada amb no creients que ens manifesten, honradament, els seus dubtes i les seves incerteses, ens pot ajudar, avui, als cristians a viure la fe de manera més realista i humil, però també amb més goig i més gratitud.
...Tot aquell -o aquella- que pensa que per apropar-se a Déu s’ha d’allunyar de les realitats humanes i de tot el que és humà, ha deformat Déu i Jesús, fins a tal extrem que ja li és del tot impossible creure i relacionar-se amb el Pare del que ens parla Jesús».
Desprès d’aquestes reflexions acaba el sermó amb proposta i conclusions:
«Quin és camí per apropar-se a Déu? És el mateix que Déu va fer servir per apropar-se a l’home: humanitzar-se. No hi ha altre camí vàlid. Però aquest camí fa por, perquè els nostres instints de gent pretesament important són més forts que la senzillesa pròpia del que és simplement humà. Déu ens ha demostrat que de persona a persona va zero. Però nosaltres, estúpids, no ens ho creiem i anem per la vida amb orgull i pretensions, creient-nos millors que els altres i, fins i tot, menyspreant-los i criticant-los».
La proposta de Llunell ens fa veure que la fe és un do, però immerescut, jo diria gratuït, i és cert que pot ser irracional, però un cop arrelada el que cal és podar el que hi hagi de superflu, del que no deixi donar el fruit adequat i desitjat i que la bellesa dels ritus i les formes, necessària, no ens amagui, en aquest cas, el missatge d’estimar-nos els uns als altres i el reconeixement que aquest missatge el troben a les Benaurances.
Demanaven al gran tenor Andrea Boticelli, què significava la religió en la seva vida i va respondre: «Jo crec que la vida sense fe seria com una broma pesada del destí. Només hi ha dos camins: hi ha Déu o hi ha l’atzar. Però, com es fa per creure en l’atzar davant la vida? La vida, fins i tot la d’una flor, un animal, la nostra...és una creació tan perfecta, tan genial, que assignar-la a l’atzar seria una aposta perduda».
Fem que la nostra espiritualitat sigui alliberadora, més que no pas excloent, i que l’actitud del començament d’aquest escrit ens doni raons d’esperança per a nosaltres i pels que ens envolten.
