Guerres assassines a part, jutges inconstitucionals a part, tenim un estiu ben redó. Els seguidors de la «Roja» bavegen amb la copa europea que ha guanyat el seu equip. I a París estan que no caguen amb els Jocs Olímpics que han encetat.
Però aquest estiu encara en tenim una de més grossa i per anotar a la pissarreta de la cuina o amb un imant a la porta del frigorífic: que el dia 22 de juliol va ser el més calent de la Terra des de quan els humans vam començar a interessar-nos per aquestes coses.
Clar que rallam de temperatura mitjana, que vol dir que localment no té cap incidència a l’hora de decidir què mos posarem demà o si haurem de dur capell. Però alerta, perquè és un indicador que en ve una de grossa.
El món no para d’organitzar conferències internacionals per rallar del clima. I segur que alguna cosa bona es deu decidir en aquestes reunions, però és evident que una cosa és prendre decisions i una altra aplicar-les.
N’hi ha per plànyer els polítics honestos, que en els països democràtics almanco la meitat ho són. Tenen clar que ha arribat el moment d’aplicar mesures dràstiques que afecten les nostres vides si volem salvar el planeta tal com l’hem conegut. Però també tenen clar que si les apliquen, ningú no els votarà.
Al contrari, les majories se n’anaran darrere aquells altres polítics simpàtics que ho simplifiquen tot i ho toleren tot. I que juraran fins a la mort que l’escalfament de la terra és una falòrnia dels ecologistes peluts.
Ja se sap que ningú no vol perdre allò que té, que ningú no vol renunciar a quota de benestar que li ha tocat, per petita que sigui. Però les coses són com són. Així és que ho paga prendre nota que el 22 de juliol el món ja estava més calent que mai.
Ah! I que si el Pol Nord ja s’anava descongelant, ara el Pol Sud també. La mar puja. Un consol per als ajuntaments que ara demanen arena per poder cobrar les hamaques de platja. Les seves lamentacions i les seves hamaques prest seran una anècdota del passat.
