He llegit que la Casa de Menorca de Barcelona no pot atendre totes les demandes de residència dels estudiants. Conec la Casa des de la infància, quan mon pare m’hi menava qualque vegada i, al bar de la primera planta, s’hi reunia molta gent que havia abandonat Menorca ja sigui per motius econòmics o perquè el règim franquista els havia condemnat a l’exili.
L’enyorança hi era present, però no era aquest el sentiment dominant. Era el punt de trobada per reviure el passat però encara més per afrontar els reptes d’adaptar-se a la nova vida en una gran ciutat. A diferència de tantes cases regionals, la de Menorca estava ben integrada en la societat catalana, potser perquè compartim la mateixa llengua i els mateixos referents socials.
Hi vaig tornar a tenir relació molts anys més tard, quan na Joana Barceló, la gran presidenta de Menorca a qui algun dia s’haurà de fer justícia, hi va inaugurar les millores de la residència d’estudiants en què ja s’havia convertit una part de l’edifici.
A pesar de la divisió en comunitats autònomes, Barcelona no ha deixat de ser la capital de referència dels menorquins. Si un dia ja va ser el mirall transformador de Menorca en una societat moderna, ara continua sent la gran ciutat on es materialitzen tants projectes i il·lusions nascuts a l’Illa.
I no és una novetat que la majoria de joves menorquins la trien per fer els seus estudis superiors. Per açò disposar d’una residència pròpia, si ja era una necessitat, ara ho és molt més. Perquè avui hi ha més estudiants i perquè l’esforç econòmic que han de fer les famílies és cada vegada més gros en una ciutat de concentració de la intel·ligència europea però també de les més cares.
Potser ha arribat el moment d’entendre que l’atenció dels estudiants menorquins fora de l’Illa hauria de ser una prioritat del govern insular. I plantejar la creació d’una residència que, a diferència de l’actual, pugui atendre totes les famílies que realment la necessiten.
