Segons m'explicaven aquells missatges del meu avi, en temps passat, abans d'arribar es «mistos», anomenats de flan, que s'encenien fregant, fregant; per encendre foc i es llum, era tot un captiveri, perquè havien de menester quatre coses; un foguer, una pedra foguera, esca i un lluquet. Es foguer havia d'estar ben acerat; sa pedra que fos cantelluda, s'esca de bona qualitat, i es lluquet que tingués prou sofre. Amb aquests detalls arribaven a encendre un llum en cruies, els nostres avantpassats.
MANERA D'ENCENDRE ES LLUM. Tot açò, és més o manco el que record, del que me contaven aquells homes, que Déu els tingui a la Glòria. Ara anirem a veure, un poc més detallada aquesta explicació, de sa forma i manera d'encendre es llum, com ho explica mestre Benejam. Ell posa un exemple d'un passat, que ja queda molt esborrat dins sa fosca del temps i diu: «Ara pensa-ho, per un moment, es temps que s'havia de menester, per fer una cosa tan senzilla, com és avui encendre un llum. Suposem que un home, una nit d'hivern és trobés dins es llit i l'hi agafés a sa panxa o sa dona anés de part.
Davant aquesta situació, havia d'anar de pressa per encendre es llum. Sa primera cosa era, posar mà a sa bosseta on hi havia s'esca, sa pedra i es foguer, anant molt en compte de que, a les fosques no li caigués res, per no haver de cercar com un cec per enterra enredat de fred, empitjorant encara més sa situació. Agafava s'esca i sa pedra amb sa mà esquerra, tot junt ben agafat amb es dit gros; agafava es foguer amb sa mà dreta i pica que pica, de vegades es picava es dits... A la fi prenia s'esca, agafava es lluquet, l'obria amb ses dents, i sinó sortien entrebancs i es lluquet prenia bé, ja podia dir que tenia llum encès.
Per evitar tot aquest captiveri, a moltes cases hi havia un braseret de foc colgat, açò ja evitava un mal de cap, en cas d'haver d'encendre es llum amb urgència; a ses tavernes i altres punts de reunions de sa gent del poble, hi solia haver un sogai encès, què penjat se consumia a poc a poc. Aquesta modalitat de tenir foc encès, es feia amb un tros de llibant de pou, així es fumadors tenien foc a l'abast. Ara de brutor, també n'hi havia abastament.
Abans, que no varen sortir els encenedors de metxa primer, i després els de benzina, varen passar molts d'anys. Quan un servidor encara era petit, el meu pare una vegada va acabar sa metxa, i fins que no va anar al poble per comprar-ne, per encendre els cigarrets va fer servir el sogai. (Durant molt de temps ses pedretes dels encenedors, estaven catalogades de contraban.) Encara record molt bé, els segadors de Ferreries, que venien a segar a cal meu avi, solien ser aquells antics carbones, que fumaven amb pipa i per encendre feien servir s'esca, sa pedra foguera i es foguer.
Aquells homes eren vertaders mestres, per encendre sa pipa i fer s'esca. Perquè quan vaig ser més grosset, vaig voler provar de fer esca de caramuixa, de porqueria n'hi havia prou, però encendre sa pipa, no ho vaig aconseguir mai. Una madona vesina del meus pares, sabia fer lluquets en feia i n'emprava, però en açò no ho vaig veure fer mai. Es progrés com he dit altres vegades, no s'ha aturat mai. Perquè basta veure els encenedors del temps actual, són de gas butà, tant per cigarrets com per pipa. Ja ho diu aquesta cançoneta: «Un falcó passat va dir, si vivim coses veurem, jo he vist un caragoli, que menava un bot al rem».
ELS LLUMS MÉS PRIMERENCS. Arribats en aquest punt, tornarem a agafar sa mà de mestre Benejam, per recordar i explicar com eren es llums més primerencs. A mesura que passava es temps, ses famílies ja no eren tan pobres, i es començaven a emprar Ses llumeneres, de tres i fins a sis branques, amb sa seva cadeneta de sa que penjava lo que en deien Sa capulla, que servia per apagar es llum, i unes esmolletes per mocar-lo en cas de que fes cremaió. Es llums de gresol no tenien res d'açò, però eren més pràctics, perquè es ble era trenat, es podia graduar i donava més llum, es gresol era de vidre, i deixava veure s'oli que tenia dintre, també hi havia Sa llumeta, que tenia un gresol incorporat, però variava poc d'es llum d'encruies, si voleu era més bona de dur d'una banda a l'altra sense perill de fer gotes d'oli. Un altra aparell, que antigament feien servir era un infern. Idò, amb aquest aparell, que funcionava amb esperit de cremar, escalfaven vora es llit es té que feien prendre a ses parteres, quan havien tingut un infant.
Era molt trist llavors transitar pel carrers en nits de fosca, perquè no hi havia claredat de cap botiga, es veien fanalets encesos, perquè en aquell temps tothom en tenia, també quan venia molt tard, es solia veure qualque fanal gros, que solia dur es criat i davant feia llum en es senyor, quan sortia d'alguna tertúlia. Açò eren es llums més primerencs, que recorda Mestre Benejam, i que com. Molt bé diu, no pasaven des llum i sa fosca.
Pasant els anys, es va instal·lar l'enllumenat públic de gas d'acetilenyo, que funcionava amb gas de carbur, i posteriorment com tothom sap es varen instal·lar les centrals elèctriques, que al principi anaven amb motors de gasoil, fins a la modernitat actual.
Fins aquí arriba aquesta explicació, que he compost de sa mà de mestre Bemejam, sobre la temàtica del captiveri, que comportava encendre es fos i es llum, a la nostra antiga Ciutadella, hi arreu de Menorca. Tot un captiveri...
Ara per posar es punt final en aquest article, ho faré recordant quins llums va fer servir la pagesia, pràcticament fins els nostres dies. perquè fins que la corrent elèctrica en es terme de Ciutadella no es va estendre, ja ben entrada la dècada dels anys seixanta del segle XX, a quasi tots es llocs fora del antic llum d'en cruies, es llum de carbur a ses cases, i un fanal per anar a sa pallissa, després d'haver sopat afegir menjar al bestiar de feina, no hi havia altres llums, al manco, açò fores els que sempre vaig veure a casa dels meus pares. Ho diu aquesta cançó, fen referència al llum d'encrues, que va fer un missatge a sa fia de la casa, que ho volia dur molt amunt, i li va dir: «En es llum poses dos blens/, per tenir més claredat/, jo no sé quin gust hi prens/ festejar un homo casat». Deien que no havia acabat massa bé, com va acabar no ho sé. Esper haver estat encertat, recordant el captiveri d'encendre es foc i es llum. Fins un altre dia si Déu vol.
