Saber que a Menorca ja hi ha més de 1.300 restaurants i que en l’àmbit laboral bonibé tres de cada quatre persones treballen en la restauració o l’hostaleria, dona la mesura dels canvis que està experimentant l’illa en els darrers anys.
Per atendre el servei de tants de nous establiments, em consta que ja hi ha autèntiques ràtzies entre els empresaris per «robar-se» el personal. Que és mal de trobar dins Menorca perquè per sort encara hi ha molta gent ocupada en altres sectors i perquè l’arribada de temporers cada vegada xoca més amb la falta de residència assequible.
Crec que era l’economista ciutadellenc Guillem López Casasnovas que deia que Menorca canviaria el dia que la majoria de la població visqués del turisme. I sembla que aquest dia està arribant, si no és que ja ha arribat. Allò que ens diferenciava de les altres illes balears, era que aquí encara tenien un cert pes l’agricultura i la indústria.
Seria un disbarat renunciar als recursos que aporta el turisme, perquè és un sector tan digne com qualsevol altre i perquè en aquesta època de baixos preus del transport s’ha convertit en un agent dinamitzador de l’economia de qualsevol país.
Però també seria un disbarat pensar que és el remei que ho cura tot. I la prova és l’empobriment dels territoris dominats pel turisme, perquè els grans interessos mai estan en mans de la població autòctona sinó de les grans empreses que mouen els fils per darrere.
Mantenir la diversitat econòmica ha de ser una exigència de la població i un deure de les administracions. No fer-ho és estar a favor de la fuita permanent de joves, que han d’emigrar si aspiren a altres ocupacions, i de la progressiva degradació de la societat menorquina, que ja avui assisteix a problemes que convivència que mai no hauria pensat.
