Com més informació es va descobrint d’aquesta anomenada policia patriòtica, més oi fa la seva organització i els seus objectius. Ara sabem, i encara no ho sabem tot, que depenia d’un alt càrrec del ministeri de l’Interior, dirigit per aquell sinistre Jorge Fernández Diaz.
Un ministre singular del govern de M. Rajoy que, entre altres singularitats, va condecorar la Mare de Déu amb la Medalla d’Or al Mèrit Policial i amb la Creu de Plata de la Guàrdia Civil.
Ara sabem que, entre les seves activitats «patriòtiques» aquesta policia espiava diputats no perquè haguessin comès cap delicte, sinó perquè no eren del gust del govern. I perquè qui va a pescar, qualque cosa pesca i si no és així, sempre ho podrà fer creure.
La llista de polítics que van ser sotmesos a aquesta pràctica fa feredat. I no solament polítics, perquè hi havia també periodistes, dirigents de moviments socials, etc. Sembla que el partit més perjudicat va ser Podemos, i tenim els exemples de Pablo Iglesias i Irene Maria Montero, la seva esposa.
Quantes coses es van arribar a dir d’ells, barrejant veritat i fantasia, però sempre per perjudicar la seva imatge davant la societat. És un cas semblant al dels polítics de pensament català, aquestes encara més difamats, a qui es va fer perdre eleccions inventant comptes a l’estranger i trames de corrupció.
Avui ni les històries que es van teixir al voltat de la família Pujol tenen credibilitat i el fet és que els jutjats ja s’han vist obligats a reconèixer que hi havia acusacions fonamentades en informes policials que falsejaven la realitat.
Són tants els casos que s’han acumulat al llarg d’aquests anys que la regeneració de la política espanyola sembla bonibé impossible. Requeriria jutges imparcials, llargues estades a la presó i un penediment públic d’aquests polítics que han fet tant de mal a la democràcia.
Però ja poden veure que res d’açò. Encara gallegen rallant de patriotisme.
