L’il·lusionista Jorge Blass va demanar dimecres als assistents al seu show del Teatre Principal de Maó que pensessin quin poder màgic voldríem tenir. Com que no veig segur ni saludable volar a la ciutat i com que, sobretot a certes edats, ja és prou trist semblar invisible sense ser-ho, vaig escollir el poder de trobar a l’instant qualsevol objecte que hagi perdut. Mon pare me diria que n’hi ha prou amb col·locar-ho sempre tot allà mateix. Sembla fàcil, però no me surt.
El que més m’empipa de perdre coses no és el seu valor material, sinó la incapacitat de ser més ordenats a casa i aquella dolorosa curiositat de voler saber on punyetes han anat a parar els calçons, les claus, les pinces de la barbacoa o el punt de llibre (sempre perd el meu preferit). Moltes acaben apareixent quan ja no les cercam ni necessitam.
L’adorable Aina, un dels fillets del públic que van intervenir a l’espectacle, va dir que voldria tenir el poder de «pensar el que pensen els altres». Entec que volia dir «saber...» Aquest poder també me fa poqueta gràcia. Estic convençut que acabaria decebut, cabrejat, sorprès i desconcertat amb pensaments dels altres.
Una bona relació social s’alimenta de l’esforç per agradar, la confiança, la sorpresa, l’empatia, la idealització i la generositat. Tot açò perillaria si sempre sabéssim què pensa l’altre. La sinceritat constant i absoluta, sense pausa ni filtres, està mitificada. Ni existeix, ni convé, ni la vol ningú en realitat. I açò no és dolent. D’un en un, per separat, descarnats, transparents, amb totes les manies i misèries al descobert, som difícils d’aguantar. Però tenim la capacitat d’adaptar-nos a les situacions i a les persones dissimulant parts de noltros mateixos, deixant discretament en segon pla pors i interessos individuals. La màgia de conviure en harmonia fa que aquest sacrifici valgui la pena. Per contra, l’egoisme cruel de qui s’oposa, entre altres coses, a acollir i ajudar persones vulnerables, per molt sincer que sigui, provoca que part d’aquesta màgia es perdi entre el desordre.
