Màgia entre el desordre

El que més m'empipa de perdre coses no és el seu valor material, sinó la incapacitat de ser més ordenats a casa i aquella dolorosa curiositat de voler saber on punyetes han anat a parar els calçons, les claus, les pinces de la barbacoa o el punt de llibre (sempre perd el meu preferit). Moltes acaben apareixent quan ja no les cercam ni necessitam.

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

L'adorable Aina, un dels fillets del públic que van intervenir a l'espectacle, va dir que voldria tenir el poder de «pensar el que pensen els altres». Entec que volia dir «saber...» Aquest poder també me fa poqueta gràcia. Estic convençut que acabaria decebut, cabrejat, sorprès i desconcertat amb pensaments dels altres.

Una bona relació social s'alimenta de l'esforç per agradar, la confiança, la sorpresa, l'empatia, la idealització i la generositat. Tot açò perillaria si sempre sabéssim què pensa l'altre. La sinceritat constant i absoluta, sense pausa ni filtres, està mitificada. Ni existeix, ni convé, ni la vol ningú en realitat. I açò no és dolent. D'un en un, per separat, descarnats, transparents, amb totes les manies i misèries al descobert, som difícils d'aguantar. Però tenim la capacitat d'adaptar-nos a les situacions i a les persones dissimulant parts de noltros mateixos, deixant discretament en segon pla pors i interessos individuals. La màgia de conviure en harmonia fa que aquest sacrifici valgui la pena. Per contra, l'egoisme cruel de qui s'oposa, entre altres coses, a acollir i ajudar persones vulnerables, per molt sincer que sigui, provoca que part d'aquesta màgia es perdi entre el desordre.