Toc... Toc... Toc... Toc... Toc... -Perdó, no el volia fer esperar. He sentit toc... toc... i em pensava que tocaven a sa porta. He obert i no hi havia ningú. Després he vist que era es telèfon. Qualque al·lot m’haurà canviat es to de cridada. Però, per favor, amb qui tenc es gust de parlar.
-Bon dia, Josep. Som en Quel Mac. Vostè no em coneix, encara que darrerament som molt popular. La meva naturalesa és mineral, això no m’impedeix tenir sentiment i comunicar amb els humans. Som una dolomia del mesozoic amb una gran càrrega magnètica, això em permet poder comunicar-me a través de les ones i entrar en la línia telefònica que vulgui, com la seva. Per açò vostè ha sentit toc... toc... i no ring.. ring..., perquè som un còdol, una malès, una pedra mil·lenària.
- M’ha de creure si li dic que no és la primera vegada que rall amb una pedra, però sí que una pedra ralla amb jo. Estic segur que els lectors també estaran sorpresos.
- Ho entenc, Josep. Però el món evoluciona i prest arribarà l’era de les pedres, el neoneolític. Quan dic prest pens en milions d’anys, no es preocupi. Jo vaig néixer a les roques del lloc dels Tres Jurats. Fa dos mil anys, un llamp em va caure al damunt i va fer destrossa. Ha de saber que originalment érem quatre jurats. Jo som un fragment del quart. Per poder llaurar, l’amo ens van retirar a una tanca erma i va fer un claper amb nosaltres. I allà he estat, durant vint segles. Açò va ser fins la setmana passada. Un dia, de bon matí, comencem a sentir enrenou i no eren caderneres que cantaven, era el motor d’un camió. Amb una grua ens van posar dins una gran caixa per dur-nos a rumb desconegut. I ara, què serà de nosaltres?, dèiem. Ens faran servir per fer pedralla? Negres horitzons s’alçaven davant nosaltres. Va ser un ensurt. Prest ens van abocar a un descampat, a prop d’una platja. Hi havia turistes que ens feien fotografies i fins i tot fotògrafs del diari «Menorca». A l’endemà sortíem a la portada. Jo hi he sortit tres vegades, i per la televisió. Passa un dia i una altra vegada la mateixa operació, però a l’inrevés. I així un dia i un altre dia. Unes vacances curtes, me va dir en Perico Matacà. Una altra vegada cap al claper. No és que em sapi greu, després de dos milers d’anys de no moure’m, ja va bé fer qualque excursió.
- Sí, haurà estat una aventura. I ningú no pot dir com acabarà. No sé si serà un culebrón de verano o una telenovel·la turca, que no acaba mai, però és cert que han estat vostès protagonistes. Potser en el futur, com va passar amb el mur de Berlín, les vendran com a souvenirs als turistes. Que sigui el que hagi de ser, però que es posin d’acord. A veure. La solució és fàcil. El que s’anomena propietari que vagi al Registre de la Propietat. Si l’esplanada és seva, es deu poder demostrar. A jo em costa de creure que l’Ajuntament del Partit Popular sigui un ajuntament okupa, no veig el senyor regidor Arévalo okupant propietats privades. A més, ell no té cap interès particular a Cala en Porter, només l’interès general de poder facilitar un lloc per aparcar. Si la propietat és privada, un acord de compra-venda o un expedient d’expropiació. Si la propietat és pública, un expedient per a formalitzar la creació de l’aparcament a nom de l’Ajuntament i ja està.
- Ja està, no. Sé que ho diu de broma, perquè el conec i darrera els seus acudits sempre hi ha segona intenció. Perquè els terrenys estan en zona de Costes, amigo, en àrea protegida i marcada com de risc d’inundació. De fet, fa quatre anys, l’aparcament es va anegar completament. Per sort, no era en temporada turística. ¿S’imagina que l’Ajuntament, sense permís de ningú, faci un aparcament allà i vengui un cabi d’aigua d’agost i tots els cotxes acabin pel torrent dins la mar? La cosa és que quasi tothom vol que hi hagi un aparcament a la platja, però ningú no vol ser-ne responsable. Saps què faria jo? Puc ser mac, però no som macatol. Jo posaria un servei de microbús que recollís els passatgers en diversos punts de la urbanització i els baixaria a la platja, d’on recolliria altres passatgers per pujar-los a dalt. Un viatge cada vint minuts. A bon preu. Així, la gent que viu dalt Cala en Porter i baixa a la platja en cotxe no li faria falta i la gent que arriba de fora podria aparcar dalt i acabar d’arribar amb el bus. A un preu mòdic, el servei prest s’amortitzaria. Deixaríem un horari de càrrega i descàrrega i pas obert a residents i serveis públics. No ha de ser tan mal de fer.
-Així com ho dius sembla que no, però segur que tindràs crítiques. Ja veuràs.
-Bé, és una cosa ben vostra. Els humans sou complicats. Jo no estic gens malament al meu claper. El matí s’hi posen els pardalets i canten. Amb açò en tenc prou.
