La paraula turista té un aire negatiu. Molts viatgers no es veuen ells com a turistes. Prefereixen allunyar-se del concepte, associat a uniformitat i gregarisme, perquè se senten especials. La versió actual d’aquest intent ornamental de distingir-se de la majoria és crear bàndols pel que fa a la massificació, ara tan debatuda. Molts es posen al bàndol de les víctimes de la massificació enfront dels turistes culpables. Només faltaria! El victimisme, sempre tan còmode i compartit.
Un exemple. A xarxes socials menorquins han criticat els mallorquins per queixar-se de la massificació a Mallorca i a la vegada saturar Ciutadella per Sant Joan. Aquests menorquins obliden que aquí es fa exactament el mateix joc. Palma rep cada cap de setmana exèrcits de maonesos, alaiorencs i migjorners per realitzar allà activitats diverses. I Barcelona. I Madrid. Hi ha menorquins que van, per exemple, al concert d’un cantant llegendari a una gran ciutat sense considerar-se turistes, per molt que els envoltin milers de persones clòniques, voltin per les ciutats i dormin a un Airbnb. Que no són els madrilenys i catalans víctimes dels efectes negatius d’aquestes visites massificadores?
Mitjans estrangers han construït també un relat de noltros contra ells, interpretant les protestes contra la massificació com a atacs al visitant. Algunes de les pancartes els donen la raó. S’ha creat una errònia dicotomia resident-turista. La fòbia al turista és simplista, estèril i miop. No hi ha turistes a un bàndol i víctimes a l’altre. A molts ens agrada fer turisme i al mateix temps patim a casa els efectes del turisme. Menorca no és una finca que ens pertany en exclusiva com no demanam permís per anar a París. La saturació turística és un problema mundial, de tots, per al qual s’han de cercar mesures correctores, globals i locals. Però si optam per una guerra de bàndols, per rebutjar, criticar i disparar (simbòlicament) al turista, acabarem, com a la icònica escena de «Reservoir dogs», tots enfrontats, ferits i sense resoldre res.
