Una de les actuacions que es van portar a terme en el llarg procés de normalització, mai no assolit, va ser el de depurar la llengua del caramull de barbarismes que s’havien anat introduint al cabal lèxic. Era jo un fillet que anava als escoltes i ja ens corregien les «castellanades» -com en dèiem. I la gran majoria de gent es preocupava per parlar bé i ningú no es molestava, més tost agraïa la correcció o aquesta era llavors la impressió. Bàsicament es tractava d’evitar els castellanismes i usar les paraules genuïnes del català de Menorca. Era el cas per exemple de cendrer, que tothom deia «cenissero». A qualcú, aquelles paraules genuïnes els semblaven unes «catalanades». És clar que ho pensaven des de la ignorància o d’idees errònies, si no era de mala bava, que també. En qualsevol cas, si eren catalanes del Principat, a la força també eren menorquines, per suposat. Tanmateix la immensa part d’aquelles paraules recuperades ja havien estat usades antigament a Menorca, havien format part de la parla dialectal de l’illa, i per tant no eren cap nova incorporació d’un altre dialecte català. Un exemple d’açò és la paraula «noi», que sembla tant de Catalunya, era la paraula que els pescadors de Fornells empraven per referir-se a l’al·lot aprenent de pescador que acompanyava a la barca. Aquells castellanismes eren deguts a la manca d’ensenyament per un costat i a una situació de subordinació per altre. La influència de la llengua castellana en la seva posició dominant havia substituït la parla autòctona.
En la introducció de l’ensenyament de la llengua, els professors també dedicaven un temps a la correcció de castellanismes. Els alumnes en feien llistes, es realitzaven exercicis específics, entraven en els exàmens i, a més era habitual la correcció de la llengua oral. Els castellanismes a corregir eren lèxics, sobretot, perquè rarament es produïen castellanismes sintàctics o fonològics, a excepció dels modismes, que n’hi havia també.
Passats quaranta anys, aquell compromís d’autocorregir-se que la gent, en general, va assumir, ara diria que ha desaparegut. Ja no hi ha la voluntat de depurar la llengua. És més, ara fins i tot molesta a moltes persones quan fas l’observació de corregir-los. Jo ho faig molt, em sap greu, però és un «defecte professional» que tenc i que entenc poc que molesti. Han canviat les actituds envers la llengua i crec que predomina ara una deixadesa pel que fa a la qualitat idiomàtica que abans no era tan pronunciat, cosa que espanta una mica. Aquest canvi d’actitud té una explicació, o més d’una.
El fet és que la substitució lingüística del català pel castellà ha anat augmentant, d’una manera progressiva. La normalització de la llengua catalana ha tingut uns resultats limitats i la llengua nostra ha anat perdent parlants en el conjunt de la població i, de forma paral·lela, ha anat perdent singularitat, ha anat desconfigurant la seva personalitat. El problema, i greu, no és ara una qüestió de lèxic que és la part més visible però no la més substancial, sinó de sistema. Només cal parar l’orella i comprovar com desapareixen l’essa sonora, (possar en lloc de posar) la palatal ll (Ciutadeia en lloc de Ciutadella), les fricatives es fan africades (Txina en lloc de Xina), o ioc per joc, ja gairebé no queden consonants geminades (iluminar per il·luminar), etc. etc. Igualment passa amb el sistema morfològic i sintàctic com per exemple la desaparició generalitzada de pronoms adverbials, en, hi. I no parlem de la pèrdua sistemàtica de modismes que són calcats tots del castellà.
La llengua catalana es troba en una situació molt crítica, i la progressiva castellanització de les seves estructures gramaticals n’és un símptoma i una causa alhora: per una banda és la conseqüència de la subordinació social i de l’ús massiu del castellà tant en els àmbits formals com col·loquials (una gran massa de la població no aprèn català, que no en té oportunitats); per altra banda la profunda interferència del castellà desconfigura el català i el condueix a una situació d’assimilació estructural, com ha passat en poques dècades amb el gallec.
No hi ha cap poble del món que vulgui renunciar a la seva pròpia llengua. La pèrdua de llengües autòctones que han estat minoritzades és sempre obra de decisions polítiques i de situacions de subordinació cultural (i econòmica). I és reversible. Però si hem de morir com a comunitat lingüística, almanco que ens deixin morir en pau.
