Diumenge electoral. Un altre dels molts que hem viscut des de maig del 2023. No tots han afectat la totalitat dels electors espanyols, però ho han fet els comicis municipals i autonòmics del 28-M, els generals del 23-J (ambdós dins el 2023), i els que ens empenyen avui a sortir a votar per elegir un Parlament europeu, la importància del qual molta gent no valora, però que acaba tenint una gran transcendència sobre els estats membres de la Unió. I enguany, per poc que hàgim seguit els comentaris que s’han publicat des de fa mesos, és evident que ens hi juguem molt, ja que tots els astres sembla que afavoreixen una extrema dreta que té molt poc d’europea i molt de nacional de cada estat membre. Una dreta que, si aconseguís formar una majoria amb els partits conservadors que fins ara han aixecat una barrera contra ella, no sols implicaria un gir en el camp dels valors democràtics, sinó també un atac a molts dels principis que van fer néixer la Unió, que exigeixen una clara cessió de sobirania en favor de les institucions extra estatals.
Tanmateix no vull parlar avui d’aquestes eleccions. O no ho vull fer directament, ja que el lector té —o pot tenir— prou informació respecte del que està passant. Em vull referir bàsicament a un polític en concret, Toni Comín, l’home que Junts ha situat al capdavant de la seva candidatura.
Fa cinc anys, quan que un grupet de polítics catalans van optar per fugir de Catalunya i instal·lar-se a Brussel·les després de l’esbrell que van provocar al país, van veure l’oportunitat de trobar un mitjà de vida i un altaveu per a la seva política en les eleccions al Parlament europeu de 2019. El cap de files del grup va ser, naturalment, Carles Puigdemont, al qual van seguir Toni Comín i Clara Ponsatí que, després de no poques peripècies judicials, van aconseguir ocupar el seu escó.
Un cop Ponsatí va seguir un camí separat de Puigdemont encapçalant una candidatura que no ha anat enlloc a les passades autonòmiques catalanes, i aquest va encapçalar la candidatura de Junts a la presidència de la Generalitat, el partit ha designat Toni Comín per posar al capdavant de la candidatura d’aquest al Parlament europeu amb l’esperança d’obtenir un bon resultat, tot i que, segons llegeixo a les enquestes, tindrà dificultats per mantenir el seu escó que, si l’obté, possiblement ho farà en solitari.
Toni Comín, fill del mític Alfonso Carlos Comín («cristians al Partit, comunistes a l’Església»), personatge clau del PSUC durant la dictadura i els primers anys de la democràcia, és un home que ha sofert una transformació ideològica certament notable, ja que la seva trajectòria política no va començar amb els postconvergents. De fet, va ser un dels líders de Ciutadans pel Canvi, la plataforma catalanista que va donar suport a Pasqual Maragall el 2003, per després passar-se al PSC. Més tard es va allunyar dels socialistes catalans i va acabar integrant-se a les llistes de Junts pel Sí a les autonòmiques de 2015 a proposta d'ERC, la qual cosa li va servir per ser nomenat posteriorment conseller de Salut del Govern pels republicans.
Però el salt qualificatiu el va donar després que seguí Puigdemont a l’exili un cop es va proclamar la fallida independència i Rajoy va aplicar l’article 155. Aquesta va ser una decisió que l’ha empès a ser l’escolà de Puigdemont durant tots aquests anys: primerament, en el dit «Consell de la república», impulsat per l’expresident a l’estranger com una espècie de Govern a l’exili, del qual n’ha estat vicepresident, i també com a company d’escó al Parlament Europeu, on ha aplaudit (sempre en solitari) totes es ocurrències del seu mentor.
Tanmateix no és la trajectòria ideològica de Comín que m’interessa destacar, sinó l’actitud d’enfrontament i de menyspreu que ha mostrat vers els seus ex correligionaris del PSC i, sobretot, d’ERC, quan, en un dels darrers mítings pronunciats a Elna (França), ha reivindicat que un vot a Junts en les eleccions europees reforçaria les posicions independentistes (cosa que és certa), per afirmar tot seguit, dirigint-se als republicans de manera directa, que «els partits responsables de cada pas de desconstrucció seran aquells que obrin les portes a Salvador Illa per ser president». En la seva opinió, donar el vot a Illa per a la presidència de la Generalitat produirà, doncs, el que ell qualifica de «desconstrucció» del que es va aconseguir amb el procés, oblidant que han estat els ciutadans de Catalunya els que, amb força sentit comú, han iniciat aquest procés de desconstrucció del que irresponsablement havien mal construït els independentistes des del 2017 ençà.
I si bé aquesta «advertència» a ERC em sembla francament fora de lloc —gairebé insultant—, més greu encara és el que, en aquest mateix míting, menyspreant el tràngol que ha hagut de passar el PSOE, amb el seu president al capdavant, per aprovar la llei d’amnistia —una llei a la qual molts jutges faran passar un vertader calvari—, hagi afirmat que, a pesar d’obtenir el perdó i l’oblit que l’amnistia representa, els independentistes no han renunciat ni al referèndum de l'1 d'octubre de 2017 ni a una possible via unilateral per aconseguir la independència de Catalunya.
Tot això alhora que Míriam Nogueras, menyspreant els independentistes que van acceptar de ser jutjats i condemnats a penes de presó i de inhabilitació (cosa que els que van fugir s’han estalviat), afirmava que l'estratègia de quedar-se a Espanya i anar a la presó únicament hauria conduït a aprovar els indults, ja que la llei d’amnistia s’ha aprovat perquè alguns líders (Puigdemont i el seu escolà Comín entre d’altres) van decidir prendre el camí de l’exili. Bella manera d’explicar els fets de la història.
