La platja és plena de dicotomies, polaritats, tensions. Hi ha qui no entén què punyetes hi fa un inquietant ca i hi ha qui defensa que l’animal dels seus amors té dret a banyar-se perquè «no fa res, només vol jugar». Hi ha qui fuma empoderat per la llibertat d’un espai obert i qui pateix el fum per l’imperatiu de l’estreta absència de distància social. Hi ha qui voldria la pau i el silenci d’un santuari vacacional enfront qui li sembla una bona idea convertir-la en una discoteca amb lamentables èxits de la temporada. Hi ha qui xerra normal i qui crida com un tertulià de Telecinco compartint amb tota la resta d’usuaris de l’arenal intimitats i, pitjor, opinions que no ens fan cap falta i sí vergonya.
Hi ha un exèrcit de cabrejats estructurals que es queixen de qualsevol element impropi d’una postal com la posidònia, el color de l’aigua, les roques, borns, velella o fillets jugant, i hi ha qui s’hi adapta amb determinista resignació natural. Hi ha embarcacions que naveguen més enllà dels límits recomanables de les balises i el seny, empesos per la vanitat i la imbecil·litat, i hi ha nedadors amb la mosca motoritzada, a rems o a pedals darrere l’orella.
Hi ha banyistes despullats als quals incomoden les mirades, directes o amb mòbil, de la gent poc vestida (la línia que separa el nudisme de dur només un minúscul tanga és infinitesimal) perquè ja no hi ha racons exclusius per a al·lèrgics a la lycra, i hi ha gent vestida a la qual les parts del cos que deixen de ser íntimes devora la mar l’incomoden per mania, enveja, incapacitat de contenir la curiositat, neopuritanisme flac o poques ganes de reproduir amb un menor l’escena de l’acudit del cul i el mussol d’Eugenio.
Hi ha qui s’hi troba estret i qui li és igual. Hi ha qui paga per unes hamaques i qui les tiraria al mar. Qui fa posturetes per mostrar que va al gimnàs i qui amaga panxa. Hi ha minimalistes de només una tovallola i desplegaments logístics sobre l’arena que ni l’OTAN quan visita Maó. Hi ha qui directament ja passa i no hi va.
