En el capítol anterior el conseller de la cosa acabava de tornar de Madrit, on havia participat en la trobada dels enterradors dels drets humans, de les llibertats que no són beure cervesa al bar durant la pandèmia i, si poden, de la democràcia.
Allà va coincidir amb el president de l’Argentina, tan agradós, amb la senyora La Pena de França, amb el de la barba serrana d’Espanya i amb tota casta més de nostàlgics de quan només es podia ser com ells volien. Bavejant per guanyar les eleccions europees i tornar Europa al forat del qual, amb prou feines va sortir un dia, a pesar d’ells.
Clar que quan el conseller va voler justificar a na Nataixa perquè havia anat a aquella concentració, es va fer un embolic tan gros entre quin era el seu partit, el que governa a les Illes Tropicals, i quin era el seu altre partit, el que no governa a les Illes esmentades però sí que hi comanda, que no era aclaridor.
Per paga va ser el mateix dia que el seu assessor el va informar que ara toca redimir per llei els ciutadans illencs de la seva afecció al divorci, seguint fil per randa el manual dissenyat pel partit que comanda. L’espia va assistir a tots aquests despropòsits disfressat de motiu floral, que ara estan tan de moda als pobles insulars.
Avui, en canvi, és un dia d’eufòria a la conselleria, com ens explica l’espia, que continua damunt la taula despatx, disfressat encara de motiu floral, però més tost una mica pansit o mústic, per més que na Nataixa el rega cada vespre.
- Això va bé, Juan Pelayo -va dir el conseller al seu assessor mentre es fregava les mans-. La història del gran debat contra la massificació turística ha colat i ara tenim tota l’oposició ben desorientada. Compta tu, noltros que hem provocat el desastre actual, ara mos presentam de salvadors!
- Ja li vaig dir jo que funcionaria -va respondre l’assessor, que ja es veia guanyador del premi anual de l’ensarronada-. I mentrestant, noltros da-li da-li, més turistes i més cotxos, al gust dels hotelers i les immobiliàries.
- No me negaràs que ho vaig fer molt bé en les meves declaracions públiques -es va ventar el conseller-. «Ara no tenim eines per frenar la massificació, però arribarà un dia que ho aclarirem tot», vaig dir.
- I mentrestant -va continuar l’assessor amb una riota-, venga eliminar traves a la construcció i venga afegir cotxos... Turistes a ses cases de pagès i ampliació dels aparcaments de platja, poca broma!
- Haurien d’estar afrontats! -va exclamar na Nataixa, que en aquell moment valorava si el motiu floral de damunt la taula encara duraria un dia més-. Me recorden aquella dita de l’Illa del Nord: «prediquen consciència i venen vinagre».
- Mem! -va replicar en Juan Pelayo-, però si tothom està convençut que finalment hem posat seny i ara mos preocuparem pel benestar dets indígenes i pel medi ambient.
- Una cosa sí que és certa -va puntualitzar el conseller mirant a na Nataixa i recuperant la seriositat de qui comanda quan té públic davant-. Que els hotelers estan molt preocupats amb tant de pis turístic que els fot el negoci. Perquè una cosa és l’honrada activitat del lloguer turístic a l’engròs i l’altra que lloguis ca teva...
- Exactament, conseller -va afegir l’assessor, disposat com sempre a fer punts-. Hem d’aturar aquests desgraciats que lloguen ca seva o la seva segona residència.
- Però quines coses que diven -es va enfurismar na Nataixa-. Si és gràcies a aquests que el benefici turístic queda una mica més repartit. Són els grans llogaters qui fan mal, qui fan pujar els preus i qui impedeixen que els indígenes puguin accedir a una casa.
- No senyora -va interferir l’assessor-. És es peixetó, que hem d’eliminar, que el peix gros mos estima! El problema són els desgraciats que lloguen la poca cosa que tenen. Ui aquests, si en fan de mal!
- Mem -va pontificar el conseller, amb ganes d’acabar amb la discussió-, és qüestió de continuar fent veure que estem en contra de la massificació, no fer res per aturar-la, i acabar amb els que lloguen ca seva, que tanta nosa fan... Ah! -va afegir- i donar la culpa de tot als okupes.
- Molt ben dit, conseller -va picar de mans l’assessor-. És una jugada mestra!
