Duim set mesos de guerra a Gaza, d’ençà que els terroristes de Hamàs van cometre la injustificable matança de més de 1.200 israelians i encara mantenen avui 121 segrestats. En aquest temps els bombardejos i atacs d’Israel a Gaza han deixat més de 35.000 morts (uns 14.000 són fillets), prop de 80.000 ferits, 10.000 desapareguts i centenars de milers de desplaçats, a més d’una destrucció total del territori, on ja no disposa dels serveis ni dels recursos més essencials.
No és només una qüestió estadística, de qui la fa més grossa és més culpable. És la percepció que amb aquestes xifres en la mà i amb els atacs indiscriminats a tot Gaza, inclús a camps de refugiats, és que no estem xerrant d’una guerra, sinó d’un genocidi. No m’atreviria a dir que l’objectiu explícit d’Israel és acabar amb el poble palestí de Gaza, però la realitat (encara que no ho pretengui) és el que està fent.
Està clar que la declaració de Sánchez és un acte més simbòlic que efectiu. Amb el Govern d’Espanya, el de Noruega i el d’Irlanda ja són 146 països (dels 193 de l'ONU) que reconeixen a l’Estat de Palestina, i possiblement se sumarà algun més. Israel sembla que comença a ser conscient que a poc a poc està perdent la credibilitat i el suport internacional, però mentre altres potències no es posicionin en contra de les barbaritats que es cometen a Gaza, Israel seguirà igual. Més quan sap que inclús Biden (per satisfacció de Trump i Netanyahu) està disposat a perdre les eleccions de novembre abans de deixar sol a Israel.
