Les plagues són un gran problema per als pagesos. I un gran negoci per als productors de pesticides. Sense plagues, no hi ha guanys per als segons. Una cosa necessita l’altra. D’aquest interès sorgeixen realitats que semblen espontànies però no ho són. Són tendències perfectament interessades.
Una de les bases que fonamenten les plagues són els monocultius. En aquest sentit, el mosaic menorquí, que combina constantment zones de conreu amb taques i línies de vegetació silvestre, és de gran ajuda per reduir explosions patògenes. La gran quantitat de fauna auxiliar que es refugia a les tessel·les no transformades, actua com un sistema de control natural.
Per això, no és casualitat que les àrees de camps menorquins que reben grans quantitats d’herbicides i pesticides siguin zones on es van eliminar prèviament centenars o milers de metres de paret seca, amb tota la vegetació silvestre que els acompanyava, així com els boscarrons que esquitxaven el panorama. Primer el monocultiu, el paisatge homogeni, i després la compra de tòxics.
A Balears es va imposar en un determinat moment el quasi monocultiu turístic. A mesura que anam eliminant altres activitats del mosaic econòmic, apareixen alguns peatges i determinades tribulacions. Com en les plagues, hi trobam problemes que comencen a guanyar als beneficis.
El model té costos, cada vegada més identificats per a la població. Les coses s’han de dimensionar per respondre l’allau de l’estiu. S’han de pagar carreteres, depuradores, serveis de neteja, tractament de residus sòlids, dessaladores, desnitrificadores, instal·lacions energètiques, aparcaments, transport públic, enllumenats, aeroports, millores portuàries, seguretat...
S’han de sacrificar territoris per fer allotjaments, s’ha d’invertir diners públics en promoció, s’han d’entregar cases pensades per als residents, s’han de pagar lloguers astronòmics, s’han de redactar regulacions a mida...
Sota el paradigma que ens hem situat, tot es viu com un producte turístic potencial. Les platges, els talaiots, els antics camins, el fons submarí, les coves, els cavalls, els balls populars, la gastronomia, els llaüts, l’artesania. La cervesa i la piscina. El sol del migdia sobre l’arena i el crepuscle contra l’horitzó. La lluna plena i les campanyes de defensa del territori. No ens ha d’estranyar que també les mobilitzacions contra la massificació turística surtin a la pròxima fira del turisme com un atractiu més.
Hi ha experts en la matèria que tenen altres mirades i aconsegueixen rompre aquest cercle viciós de més volum i més necessitats. Són altres visions, que tenen un camí difícil en el pensament dominant, perquè trenquen l’estratègia establerta de negoci.
Aquests entesos expliquen que les plagues tant es poden produir per excés com per defecte. Un arbre faltat de nutrients és susceptible de tastar com algunes malalties el superen. Ja ho diu el refranyer popular: ase magre, ple de mosques. Una societat desinformada és un element feble, que queda a mercè dels taurons econòmics del curt termini.
Després hi ha aquells cultius que reben alguns excessos per part de qui els cuida. Les plantes tendiran a deixar l’excedent sobre el terreny, o l’exsudaran de diferents maneres, i oferiran així un bufet lliure a qui el vulgui aprofitar. Sortir molt a les guies turístiques o a les fotografies dels influencers, pot acabar sent una creu per a determinats paratges.
Les persones coneixedores del funcionament integral de les produccions agrícoles, saben que cal una visió completa dels elements que hi intervenen, si no es vol quedar sota la sabata dels que venen solucions als problemes que prèviament han ajudat a crear.
Per això intenten especialment regenerar la microbiologia del sòl, que és com recuperar els obrers que fan anar les substàncies necessàries des de la terra als vegetals. Després de cinquanta anys de models extractius i tòxics, la microbiologia està quasi desapareguda. La troben al recer precisament de la vegetació silvestre, i en fan un cultiu que s’incorpora de nou a les zones sembrades.
A la nostra societat, la microbiologia seria com la ciutadania organitzada. Quan la gent es troba i agafa un cert mètode, sorgeix una capacitat d’anàlisi i d’elaboració de propostes, de divulgar idees i de promoure reflexió comunitària, que és molt més que la suma de les parts.
Llavors es poden crear nous imaginaris, traçar itineraris frescos i encendre llums on no s’hi veu. Serà molt necessari, perquè aquells que es beneficien de les plagues ens tornaran a dir que no ens precipitem amb mesures poc habituals, que l’important és declarar-se sostenible als quatre vents. I seguir pagant un preu cada vegada més gran. És l’hora de la ciutadania regenerativa.
