Cal inquietar-se per l’extrema dreta? —es preguntava Ramon Aymerich en un dels seus articles publicats a «La Vanguardia»—, i la seva resposta, llarga i raonada, era aquesta: «Per experiència històrica, sí. Als anys 30 les seves idees van destruir la democràcia i van portar al nacionalsocialisme i al feixisme. En contrast, l’extrema dreta d’avui no és bel·licista ni incita a l’acció (de moment). Però és ambigua en els objectius i en l’acceptació de la democràcia, els valors liberals de la qual combat». I afegia: «Com a moviment és divers. Però tots comparteixen el culte al passat i a la tradició, l’hostilitat a la crítica i la por de la diferència (la islamofòbia n’és un tret distintiu). Creuen en les conspiracions i tenen una relació turmentada amb la feminitat. Odien les polítiques feministes, a les que hi contraposen polítiques de protecció a la família i enalteixen les dones com a mares». I concloïa dient: «Cap país no és avui immune a l’extrema dreta. La seva victòria més gran ha estat aconseguir que les seves prioritats (immigració, seguretat) siguin a l’agenda de tots els governs i formin part del sentit comú. Tot això en unes societats cada dia més diverses i complexes».
Encara que el mal ve de lluny —en la meva opinió l’extrema dreta és un mal—, la gran crisi econòmica que va viure Occident a partir del 2008, moltes conseqüències de la qual no s’han resolt bé, va ser una gran catapulta per als posicionaments ultradretans. I l’onada de refugiats de 2015-2016, acabà de reforçar-los.
Avui, l’extrema dreta avança a passos de gegant i cada vegada compta amb més suports en els dos països més grans de la Unió Europea, que són Alemanya i França; també en estats com Itàlia, Hongria o Països Baixos. Diferents enquestes i estudis electorals ja fa temps que preveuen un creixement en els comicis europeus, la campanya dels quals comencem aquesta setmana, i s’espera que les formacions d’ultradreta i euroescèptiques obtinguin els seus millors resultats de la història del bloc europeu.
Els sondejos del centre de recerca del Consell Europeu sobre Relacions Exteriors (ECFR, en les seves sigles en anglès) assenyalen que el grup d’extrema dreta Identitat i Democràcia (ID) podria convertir-se en el tercer partit de l’Eurocambra, per sobre dels liberals. L’informe calcula que ID, format pel partit de la francesa Marine Le Pen, l’holandès Geert Wilders, Alternativa per Alemanya i la italiana Lliga Nord, obtindrà 40 escons més i passarà dels 58 actuals a gairebé un centenar. (Potser distorsioni aquesta xifra el fet que, només aquesta mateixa setmana, alguns d’aquests partits han dit que són incompatibles amb el partit ultradretà alemany).
Als representants d’ID cal sumar-hi els eurodiputats de l’altre gran eurogrup d’ultradreta, els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), i d’alguns partits en aquests moments no adscrits, com el Fidesz hongarès de Viktor Orbán, de manera que el global de l’extrema dreta es pot convertir fàcilment en la segona força de l’Eurocambra, per sobre fins i tot dels socialdemòcrates. Cal recordar que l’ECR és el grup parlamentari de Vox; també de la formació de l’actual primera ministra italiana, Giorgia Meloni; i de Llibertat i Justícia, el partit ultra que fins fa pocs dies governava Polònia.
Si es confirma que l’ECR guanya 18 escons i passa a tenir-ne 85, i que Fidesz arriba als 14 seients, en conjunt l’extrema dreta s’aproparia als 200 eurodiputats. De fet, l’estudi estima que l’extrema dreta guanyarà els comicis comunitaris en nou estats membres, com Bèlgica, Itàlia, Països Baixos o Polònia, i que quedarà en segon o tercer lloc en altres nou països més, com Alemanya, Portugal, Espanya o Suècia. Per això mateix, el coautor d’aquest estudi, Kevin Cunningham, afirma que «el Parlament Europeu s’inclinarà de forma notable cap a la dreta».
Tot això significa que els bons resultats de l’extrema dreta van en detriment dels partits que tradicionalment han dominat el Parlament Europeu. Així doncs, la representació del Partit Popular Europeu (PPE), el Partit Socialista Europeu (PSE) i el grup liberal passaria (si es confirmen els pronòstics) del 60 per cent actual al 54 per cent. Segurament, aquests tres grans partits no perdran el poder a l’Eurocambra i l’extrema dreta es quedarà a les portes de jugar un paper determinant. Però si el PPE vol arribar a formar grans majories, es veurà obligat a repetir la triple coalició amb els socialdemòcrates i els liberals que, al seu torn, ja han promès que mantindran el cordó sanitari amb les formacions d’ultradreta. En qualsevol cas, tal com apunta Cunningham, l’extrema dreta sí que podria obstaculitzar algunes votacions clau i més ajustades, i dificultar la «capacitat de la Comissió Europea i del Consell de tirar endavant mesures mediambientals o, per exemple, de política exterior».
Un dels pocs estats en què els populars incrementaran la seva representació de manera significativa és Espanya, mentre que a Alemanya o Itàlia seguiran descendint. L’informe assenyala que els resultats dels comicis europeus a Espanya, que seran llegits com una valoració del govern de Pedro Sánchez i els seus acords d’investidura amb els partits independentistes, donaran una clara victòria al PP, que doblarà la representació i assolirà els 26 europarlamentaris. Vox també millorarà els seus resultats, passant de 4 a 7 escons. En canvi, el PSOE, que l’any 2019 va guanyar les eleccions europees amb 21 escons, n’obtindria només 19. Ciutadans, com preveuen des de fa temps totes les enquestes, es quedarà sense representació a l’Eurocambra.
Tot el que acabo de dir seguint l’informe que he analitzat és suposant que els conservadors espanyols sàpiguen (i vulguin) distanciar-se de Vox i dels seus correligionaris, que acaben de fer un acte de força a Madrid amb Milei com a gran convidat. Perquè el problema que tenim avui a molts indrets d’Europa (també a Espanya) és que l’extrema dreta ha ensenyat els conservadors a radicalitzar-se. A trencar les regles del joc. A convertir l’adversari en enemic i a responsabilitzar-lo de tot. En definitiva, a dividir el món entre nosaltres i ells. I en molts llocs, els conservadors han estat uns alumnes molt aplicats d’aquest ensenyament.
