La llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica és el fruit de moltes lluites compartides durant molts anys. Cal recordar que fins aquesta llei, l’Estat no es responsabilitzava de les exhumacions de fosses, deixant que aquesta ingent tasca recaigués en entitats i governs locals. Ara, amb l’expansió i certa normalització (vull pensar que no tant) dels discursos d’odi de l’extrema dreta, es qüestiona la memòria democràtica. Des d’aquest sector radicalment poc democràtic (sent generós) s’impulsa la ideologia de la «concòrdia», que s’ha de traduir en diferents lleis o plans -com efusivament han volgut matisar des d’Aragó- autonòmics que comencen per derogar les lleis de memòria democràtica existents.
Sobre aquestes voluntats d’aprovar lleis -o plans- de «concòrdia» a Aragó, Castilla y León i el País Valencià s’ha pronunciat Fabian Salvioli, el Relator Especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició de les Nacions Unides. La preocupació més grossa del Relator és que aquestes lleis aprovades o proposades podrien afectar l’obligació de l’Estat espanyol de garantir la preservació de la memòria de les greus violacions dels Drets Humans (DDHH).
Al meu humil parer, la llei estatal de memòria democràtica ens servirà de paraigües, fent-la encara més important i imprescindible. Però el que em preocupa més és aquest revisionisme amb pudor de ranci, d’altra banda, ja conegut. Per exemple, segons el Relator, el cas d’Aragó no es fa referència a les violacions dels DDHH comesos per la dictadura (1939-1975) sinó que únicament menciona la guerra civil, i -atenció aquí- afegeix el període de la Segona República (1931-1939). Al País Valencià -igual que a Castilla y León- també s’inclou el període de la República i encara més, el «terrorismo etarra e islámico»; un calaix de sastre. Aquestes supressions de les lleis de memòria democràtica suposen de facto l’eliminació dels censos de víctimes, dels llocs de memòria, dels programes de difusió, etc. És a dir, és un intent de fer taula rasa amb tota la feina feta els darrers anys.
La barrabassada d’afegir al mateix sac la República (un període convuls socialment, però sota règim democràtic) al d’una guerra i una dictadura, és senzillament un enunciat fals. Davant d’això, cal demanar-se on queden els republicans de dretes, moderats, conservadors...? Justament per aquestes coses és important distingir entre memòries, perquè un estat democràtic ha d’impulsar la memòria democràtica, i cap més. És a dir, tots aquells esforços realitzats per assolir majors cotes d’igualtat i justícia social. No pot anar al mateix sac, per exemple, la gent que ha patit tortura durant la dictadura lluitant per assolir un règim democràtic que gent que va rebre violència posant traves al pas cap a una democràcia tot defensant tornar al «búnquer» més franquista. La violència no la nega ningú, però la naturalesa és diferent, i en aquest punt és en el que no val simplificar. La història s’ha d’encarregar d’explicar tots els fets en el seu context, la política de memòria d’un estat democràtic és una altra cosa. És per això que la grollera confusió entre memòria, història i polítiques públiques de memòria mostra el nivell dels promotors d’aquesta suposada concòrdia.
El Relator també recorda l’obligació de l’Estat de garantir la preservació de la memòria col·lectiva relativa a les violacions dels DDHH, la reparació de les víctimes i les garanties de no repetició, observant amb preocupació els intents de negar o justificar tals crims, la qual cosa pot tenir efectes nefastos per a una autèntica reconciliació. Finalment, també destaca que un bon ús de la memòria ha de tenir per objecte crear les condicions adequades per a poder debatre en societat sobre les causes, responsabilitats i conseqüències dels crims i la violència del passat, advertint, però, que els processos de memòria no poden, «en ningún caso negar o intentar restar entidad a las violaciones y crímenes cometidos que fueron constatados por comisiones de la verdad y/o procedimientos judiciales».
Com veim, el tema de fons és l’intent d’equiparar els esforços per promoure el cop d’estat i després per defensar la dictadura amb els esforços per lluitar i defensar un sistema democràtic, emparant-se amb l’excusa de la violència recíproca. Això no només no se sosté, sinó que és molt perillós, ja que d’acceptar aquesta equiparació, cauríem en l’error d’entrar en un relativisme que ens impediria posicionar-nos èticament davant les injustícies ocorregudes arreu del planeta. Cal tenir present que malgrat tots els programes culturals i educatius i la recerca històrica que s’han desplegat durant les darreres dècades, sempre hi haurà negacionistes, per exemple, de l’Holocaust, de la mateixa manera que hi ha negacionistes del que el prestigiós historiador Paul Preston anomena l’holocaust espanyol.
Amb tot, és clar que amb açò de la «concòrdia» el que es pretén és atacar el simbolisme -que sempre dona molta propaganda- per demostrar als seus votants que «estan fent cosa». Però el que fa més por és que discursos negacionistes o aquells revisionismes que propugnen que la guerra va començar realment el 1934, abans eren sostinguts per pseudohistoriadors com Pío Moa o César Vidal, més interessats a vendre llibres que en la recerca històrica i que trobaven el seu nínxol sobretot en una dreta nostàlgica de «temps millors», mentre que ara, amb l’entrada de l’extrema dreta a l’escena pública (polítics, «creadors de contingut», etc.) aquests discursos carregats de fal·làcies s’estan permeabilitzant en més capes socials. Al final, l’ús interessat del llenguatge no és nou. El gran escriptor George Orwell, a la seva famosa distopia «1984», ja parlava de la neollengua, per exemple, el ministeri de l’amor, que era realment el de la guerra. Per tant, alerta amb aquests discursos de «concòrdia» que revifen conflictes i no aporten res a una pacificació.
