Aquells que dissabte passat vam encendre sa tele, encara que fos per simple curiositat antropològicaoperveure si se complien ses prediccions que feien guanyadora Croàcia, seguida d’Israel i que, en un excés d’inconsciència, pronosticaven que Espanya no estaria entre es deu primers participants, vam poder constatar com es corrent d’estupidesa des nou ordre mundial ja s’ha instal·lat més enllà des Pirineus.
És un fet que vivim una època presidida pes mal gust i sa vulgaritat, expressats en unes modes que moltes vegades freguen sa indecència. És difícil d’entendre com ha pogut arribar fins aquí aquesta Europa que ha d’anar a votar es pròxim 9 de juny. Fa molt de temps que estic convençuda que tots es fenòmens que es donen a escala global se deuen invariablement -com és lògic- as globalisme. I aquestes modes impúdiques constitueixen una mostra més de sa decadència i degeneració de ses societats occidentals.
No pensava dedicar una sola línia a un certamen, en què sa moral ha acabat com es micròfon de vidre a mans des guanyador; rompuda i en terra. No obstant açò, no puc deixar de referir-me as Festival d'Eurovisió com a indicatiu de sa decadència de sa que rall. Fa estona que Eurovisió ja no és aquella gala d’orquestra en directe i presentador d'esmòquing. Ni aquella ocasió anual perquè ses famílies s'asseguin davant sa televisió apostant per cantants de veus prodigioses, vestuaris de disseny impecable, lletres aferradisses i vistoses coreografies. Ni s’excusa per esperar amb expectació es moment més emocionant des concurs en què es jurats nacionals atorguen ses puntuacions, no exemptes d’una certa tàctica geopolítica.
Fins a 100.000 visitants van arribar a sa ciutat sueca de Malmö per assistir as major concurs de música en directe del món. Uns 200 milions d’espectadors en tot el món van presenciar es ridícul clamorós d’Espanya, representada per una performance contra sa violència masclista. Un despropòsit absurd, des des títol de sa cançó fins a sa darrera estrofa de sa lletra, producte des feminisme mal entès. Banalitzar una expressió que precisament forma part de sa violència masclista, no empodera ses dones. Ben al contrari; mos agredeix.
Ni entre es deu ni entre es vint primers. Quedar en 22ena posició d’un total de 26 països participants va decebre es visionaris experts. I van fer tornar vermell es públic espanyol que va sintonitzar s’espectacle, en què s’estètica des participants, sa posada en escena, es mal gust en es vestuari i sa baixa qualitat de sa cançó no van tenir cap importància. Massa vots per a un tema musical exemple de mediocritat. Ara bé, reconec que aquesta només és una opinió personal.
Deixant a un racó s’orgull nacional ferit, me deman com havia de triomfar una cançó de sa que en Pedro Sánchez concretament va dir: «Es electrónica, ochentera y provocadora. El feminismo no solamente es justo, sino que es divertido. Por tanto este tipo de provocaciones tiene que venir necesariamente de la cultura. Al final está hablando de cosas que compartimos una amplia mayoría de hombres y mujeres: igualdad. A mí me gusta». Si as presidente li agrada «Zorra», mos fa pensar que «The Code», sa cançó guanyadora d’Eurovisió, li deu haver semblat, com a mínim, sublim.
No pretenc fer-me s’entesa en música. No ho som. Dissabte passat no va fer falta entendre-hi per observar que sa música va ser un aspecte secundari, o millor dit, quasi anecdòtic. En un festival manejat per ideologies de col·lectius que reclamen, des de s’exhibició més patètica, crits irritants i bels estridents, no sabem quins drets, va guanyar es representant de Suïssa, a qui es comentaristes de TVE anomenaven elle quan es referien a ell. Es seu tema pretén ser un himne a sa identitat de gènere. Ell mateix es va definir com a no binari. Va dir, amb sa seva cara angelical, que no és homo ni dona, i que a pesar des procés llarg i complicat que li ha suposat trobar-se a si mateix, res el fa sentir millor que sa llibertat que ha guanyat en ser conscient que és una persona no binària. Ni més ni manco que s’ideal actual de moda, d’aquells que afirmen no encaixar en cap identitat sexual.
S’escenari de s’event, que d’ençà el 1956 és retransmès cada primavera en directe a mig Occident, s’ha convertit en un potent altaveu de proclames reivindicatives. Tot i que ses regles prohibeixen qualsevol cançó amb missatge polític, qualque cosa es va tòrcer quan allò que es va idear per unir es ciutadans europeus després de sa Segona Guerra Mundial, a través d'una xarxa televisiva comuna, va començar a caure costa per avall i sense frens, empès per sa temptació fàcil de convertir un sofisticat certamen musical, que un dia va donar a conèixer Raphael, ABBA, Céline Dion, Massielo Bonnie Tyler, en un espectacle de sa mediocritat.
Sa bona música aconsegueix fer-mos ballar, mos crea records, mos evoca sentiments, mos posa es pèls de punta, mos fa bombejar més fort es cor o mos aconsegueix calmar. Sa música forma part de ses nostres vides; des de sa cançó des moment que no pots evitar cantar quan la sents, passant per sèries mítiques de televisió que han creat un record cultural col·lectiu, i acabant per autèntiques obres mestres com ses bandes sonores de multitud de pel·lícules. En publicitat sa música també juga un paper molt important. De vegades aquella que dona ritme a s'anunci, perquè es producte sigui més atractiu, s’arriba a fer més popular que es mateix producte.
Hi va haver un temps en què sa música amansava ses feres; ara ses feres acabaran amb sa música.
