El 25 de setembre del 1933 el físic Paul Ehrenfest va entrar a l'Institut Pedagògic per a Nens Discapacitats d'Amsterdam, va disparar al seu fill Vassily, de 14 anys, i després es va suïcidar d'un tret al cap. Així comença el llibre de Benjamin Labatut, «Maniac», acabat de publicar.
Ehrenfest va ser successor de Lorentz a la Universitat de Leiden, respectat pels físics més prestigiosos de l'època, Bohr, Dirac, Pauli i Einstein… Va cercar el punt de transició de la física de la certesa a la incertesa, llavors era el moment en què això passava. Va formular l'equació de la segona llei de la termodinàmica, el procés temporal que fa créixer l'entropia, l'energia es degrada en qualitat de manera ineluctable i sense marxa enrere, la fi del món resulta inevitable per aquesta irreversibilitat... «Exposar la veritat amb claredat i defensar-la fins a la mort».
Als anys 20, l'experiment per determinar si la llum eren ones o partícules va concloure que era totes dues coses. Això és, en termes físics i lògics, una antinòmia. Va conduir al principi de la indeterminació de Heisenberg, «el gat pot estar mort i viu dins la capsa». Si s'accepten les regles que governen l'entorn dels àtoms, el món deixa de ser sòlid, estable i predictible com ho havia estat fins llavors. Einstein es va negar a acceptar-ho: «Déu no juga al daus», va dir.
Ehrenfest escriu a Bohr: «He perdut per complet el contacte amb la física teòrica. No soc capaç d'adquirir la més modesta comprensió, ni de trobar sentit a l'allau d'articles i llibres que avui es publiquen».
En un moment d'avenç de la ciència com aquell, es controla la fissió nuclear i l'home és capaç de convertir massa en energia, d'acord amb la teoria de la relativitat: E=mc2. Aquest principi d'indeterminació crea angoixa i incertesa als físics que treballen a la frontera de la física teòrica. Ehrenfest escriu a Bohr: «He perdut per complet el contacte amb la física teòrica. No soc capaç d'adquirir la més modesta comprensió, ni de trobar sentit a l'allau d'articles i llibres que avui es publiquen».
Això passa al voltant de l'arribada del partit nazi al poder a la República de Weimar el 1933. La gran majoria de físics que treballen en la recerca són jueus i veuen arribat el temps d'haver de fugir de la seva pàtria, de deixar enrere la família, els amics i l'entorn social i polític en el qual han viscut. És una doble tragèdia, la personal i la social, i la creada per una ciència que posa en qüestió el passat i on no és clar el futur.
És també una sort per a la humanitat, perquè allunya del nazisme una capacitat científica que els hauria permès guanyar la guerra. De fet, un dels pocs científics capaços que es queda a Alemanya, Werner Heisenberg, és més que probable que retardés el desenvolupament de la física nuclear amb aquesta finalitat.
El caos, per a la ciència, és un drama. Per a l'art és el que impulsa els moviments d'avantguarda
Ehrenfest no pot aguantar la pressió, però no és l'únic.
Per als grecs, manifestar el que és irracional és un crim imperdonable, divulgar-ho estava penat amb la mort, però el món grec no tenia la complexitat de l'actual i aplicar aquests principis llavors no era el mateix que fer-ho ara. Plató i Aristòtil detestaven el concepte d'«infinit». Cantor, a finals del segle XIX, havia demostrat que no hi havia un únic tipus d'infinit, sinó molts. No era un concepte abstracte sense contacte amb la naturalesa, era real. Afegia indeterminació a la ciència.
Per a Kant, la ciència exigeix que siguem capaços de pensar en la naturalesa com si fos un tot. Es comença per classificar les qüestions més senzilles per espècie, gènere, família... tot ha de caure dins d'un ordre, però és possible que aquest no existeixi i que la naturalesa sigui absolutament caòtica.
Aquest caos, per a la ciència, és un drama. Per a l'art és el que impulsa els moviments d'avantguarda. És això, l'art modern, la no existència de referències i la llibertat de creació sense límit.
Viure la incoherència i la incertesa complica el treball dels recercadors, però els aproxima a la realitat.
A principis dels anys 20, David Hilbert proposa un programa per determinar si era possible construir un univers matemàtic a partir d'axiomes lògics per eliminar les paradoxes creixents i inexplicables de la ciència.
La demostració del principi de consistència i integritat dels sistemes va portar a la conclusió que els matemàtics o acceptaven conviure amb inconsistències i paradoxes, o acceptaven que hi havia veritats que no es podien provar. De fet, aquest nou entorn científic ha servit per canviar la ciència de les lleis físiques indubtables i immutables als principis de la probabilitat i la incertesa.
Va destacar en aquest ecosistema científic Neumann János Lajos, un jueu hongarès emigrat als EUA el 1938 que va crear la primera computadora, Maniac, el 1948, i que va ser determinant en el desenvolupament de la teoria quàntica. Va participar en el projecte Manhattan i va contribuir al desenvolupament de la bomba d'hidrogen, 500 vegades més potent que la que es va llançar sobre Hiroshima. Al final de la seva vida va voler abastar la biologia, que, per la seva major complexitat, més interaccions i més factors en joc, suposa un pas significatiu de la computació convencional, que és seqüencial, i l'aproxima al funcionament del cervell humà, que actua en paral·lel i per camins diversos amb diverses lògiques i en diferents àmbits.
És indiscutible que viure la incoherència i la incertesa complica el treball dels recercadors, però els aproxima a la realitat.
De fet, la ciència no ha estat més que una simplificació de la realitat per fer-la assequible a la comprensió i explotació pel cervell humà.
