«En una época de engaño universal decir la verdad es un acto revolucionario» George Orwell
Teniu tendència a ocultar els vostres instints més baixos, revestint-los o disfressant-los de grans paraules o atractius principis ètics/ideològics en què no creieu i encara menys practiqueu. Quantes atrocitats s’han comès en nom de Déu, de la Pàtria, de la Llibertat, per exemple? És més fàcil obtenir el que un íntimament i veritable desitja sense les rèmores que imposa la veritat i l’honestedat. En aquests casos solen oblidar-se, però, les eloqüents paraules de Michael Jackson: «Les mentides corren carreres curtes, però la veritat, maratons». La veritat, efectivament, és la que, tard o d’hora, acaba imposant-se, la que arriba, fet i fet, a la meta, perquè, simplement, no tots els espectadors són ximples.
Uns titulars d’aquest mateix diari –en la seva edició del passat divendres- exemplificaven a nivell local aquesta realitat. Deien així: «La izquierda ya ha cerrado el reparto de cargos en Ciutadella con siete dedicaciones exclusivas entre PSOE y PSM. Sandra Moll defiende que solo el votante del PP cuestiona la moción». Per a trobar la veritat, en aquest cas (l’últim d’una interminable llista acolorida per múltiples tonalitats ideològiques), n’hi hauria prou amb subratllar, de l’esmentat titular, el següent: «repartiment de càrrecs» i «set dedicacions exclusives». Com les declaracions de qui ja es veu alcaldessa. Tret que Carol Cerdà i Pedro Capó siguin del PP. Una carrera curta, efectivament. Però, és clar: tot pel bé de Ciutadella! Cinisme?
És només un cas que cites simplement per ser el darrer. «Para ejemplo un botón» –diu el refranyer espanyol-. El problema és que aquest país s’ha transformat ja en una enorme sastreria putrefacta en què nien multitud de botons de diversos colors i mides, davant d’una clientela assetjada pels estats d’opinió elaborats a les cuines del poder. Una clientela que, inexplicablement, oblida a l’hora d’utilitzar l’única arma de què encara disposa: el vot.
Il·lustració especial per a aquest article: Toni Hernández (Yeti)
Ramón del Valle-Inclán ha fet curt, perquè els seus esperpents són avui textos hiperrealistes si es comparen amb el circ en què actualment viviu: un president del Govern virtual a les ordres d’un (o dos, vist el que ha passat amb Ábalos) president real des de la llunyania; un partit històric i respectabilíssim esquarterat per un egòlatra insaciable; tres-cents quaranta-cinc diputats a qui els malalts d’ELA (es pot matar per omissió) se la porten al paire; la incapacitat dels dos grans partits nacionals per arribar a acords en sanitat, educació, tercera edat i dependències; la corrupció a dreta i a esquerra que no s’atura; el bé del «jo» sobre el bé del «vosaltres»; la radicalització; la manca d’exemplaritat i d’empatia; la merda mudada en pilota de tenis que va d’una banda a l’altra de la pista de la indignitat; l’insult permanent com a única argumentació; el/la...
Qui l’amor propi i la seva tranquil·litat de consciència?
Qui la seva integritat per sobre del poder i d’una butxaca plena de monedes?
Qui estima els ciutadans?
Quin s’estima, avui dia, a si mateix en les coses realment importants?
I, davant aquest decorat...
Com poden educar els pares i professors responsables?
Com educaran els fills d’avui els seus fills del demà?
Tant de bo la veritat regeixi les vostres vides (i la teva) i que la seva llum deixi amb el cul a l’aire les notícies falses, l’argumentari dels partits, les manipulacions perverses i la mentida. Aquesta mentida que compta ara amb una nova i poderosíssima arma, la Intel·ligència Artificial, aquesta que vos pot fer creure que «la Mare de Déu és Joana»... No oblideu/oblidem, però, que davant la fal·làcia de molts, la veritat compta amb dues armes encara més poderoses: la consciència i la contundent força de l’amor de tants...
