El pare i el fill esmorzen junts. La taula és petita. La distància que separa tots dos, immensa. De fet, porten mesos gairebé sense parlar-se. En Francesc, el pare, està cansat i prematurament envellit. Els treballs del camp són durs, però no és només això... En Joan, el seu fill, se’l mira amb ràbia i, de vegades, fins i tot, amb fàstic... Ell i els seus vells valors morals! Que si la importància de la feina ben feta, que si la paraula donada és sagrada, que si s’ha de creure en la cultura de la honestedat, que si la dona no és un mocador de paper, que cal estudiar i preparar-se, que si ell no havia tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, que si al seu pare (l’avi d’en Joan), l’havien «llogat» a un lloc a la primerenca edat de dotze anys, que si la coherència, que si...
El fill, un matí lluminós de tardor –que es va enfosquir de sobte-, fart de les «filípiques» d’en Francesc, va explotar:
- Pare! Assabenta´t d’una punyetera vegada! Amb consciència ningú aconsegueix el que vol...
Per al pagès aquelles paraules van ser el més dur del dia i de tots els que quedaven per venir...
El pare i el fill esmorzen junts, sí... En silenci. Però l’amor és com una indefugible picor a la punta del nas. Inevitable gratar-se contínuament! El pare fa un altre intent i apropa al fill un exemplar de «Es Diari» amb un titular subratllat que diu així: «Baleares es la comunidad con más ninis de España: el dieciséis por ciento de los jóvenes ni estudia ni trabaja» En Joan mira l’exemplar de reüll. «Ja hi tornem!» –pensa, enfurismat-. A ell li importa un kinder i part de l’altre que, despectivament, el considerin un paràsit... Al cap i a la fi, si fos així, formaria part d’un col·lectiu que, recolzat sobre excuses diverses, anava in crescendo... No! Ell aspirava a alguna cosa més que a deixar-se la pell i la vida cuidant bous i vaques... Com, per exemple, a convertir-se en un polític inútil i venjatiu que cobrés uns trenta dos mil euros anuals o fins i tot el doble si sabia utilitzar subtilment el lucratiu art del xantatge... El que en castellà es deia «medrar»... O a mentir ad nauseam per sobreviure... O a donar proves d’una doble moral per continuar a un seient de la «Carrera de San Jerónimo» (fent i tot compatibles la defensa justa de una nova terminologia sobre la discapacitat i després anomenar «subnormal» a un oponent crític, per exemple)... O a donar un «braguetazo». O a sortir a un «show» de «Mediaset» O a... El que fos per tal de triomfar! Avanti!
- Pare! Assabenta’t d’una punyetera vegada! Amb consciència ningú aconsegueix el que vol –recorda–.
Mentre en Joan reflexiona, en Francesc fa el mateix. Potser les coses haurien estat més fàcils si un càncer no hagués devorat la Maria, si el seu fill no s’hagués quedat orfe als deu anys, si... Tal vegada hauria de donar un cop de puny sobre la taula, mostrar les dents, exercir l’autoritat dels seus avantpassats... Però no ho farà i el seu fill ho sap...
El que no sap, però, Francesc és que és un bon pare...
I que lluita contra forces poderosíssimes: la nul·la exemplaritat de la classe política; el renaixement del maquiavel·lisme; les xarxes socials; les professions liberals exercides, a vegades, sense vocació; la publicitat; les falses necessitats creades; la Intel·ligència Artificial i el meta vers; els diners, fet i fet...
Els diners! Causa primera i darrera de tot el que commociona el món...
- Seran en Joan i tots els «ninis» també i al capdavall víctimes? –es demana el pare mentre dona de menjar a les gallines–.
Cosa estranya que En Francesc, home de camp, no sàpiga que els principis i les seves paraules, al igual que les bones llavors, necessiten temps per donar fruits. Aquests que brollaran el dia menys pensat en el cor d’en Joan, el seu fill. El dia en què en Joan, i encara que sigui a deshora, descobreixi, per primera vegada, l’ombra que sempre projectava el seu pare en llaurar el camp. Una ombra que recordava curiosament l’estilitzada figura del més universal dels personatges cervantins...
