Acaba l'any amb una expectativa molt diferent a com el vàrem començar pel que fa a la despesa social. S'han aprovat recentment les noves regles europees per a la contenció del dèficit i del deute. Venim d'una etapa en què els estats, amb el vistiplau de les autoritats financeres, han gastat a mans plenes. I els vells keynesians han tret pit, com els «Aragorns» del senyor dels anells, contra la crisi econòmica. Però tot indica que això s'ha acabat, i tornarem a posar ordre als comptes públics. I que serà més per la banda de l'austeritat a la despesa que de l'augment d'impostos, més enllà del que pugin els ingressos per la via dels increments de les bases tributàries.
Entrem, de nou, en un bucle conegut fins ara de molt més parlar que no fer; de molt menys pressupostar que liquidar. Tot molt esperable de l'actual majoria que governa l'Estat, i tot molt més perillós per la improvisació que podria suposar si procedís de la seva alternativa política, si fos el cas. De manera que, en aquest darrer article de l'any, davant de la tempesta que s'acosta sobre el debat de l'avenir de la despesa social, m'atreveixo a fer de manera crua i asistemàtica una pluja d'idees. Voldria pensar que algunes podrien servir per entomar vells problemes i reconduir la despesa social, si som seriosos aquest cop, i així redreçar-la, tot i que no hi confio massa. Heus aquí uns pocs suggeriments.
En general, millor redistribuir per la banda de la despesa que dels ingressos. És empíricament més efectiva la despesa en serveis que no en diners.
No es pot assumir que una despesa carregada al pressupost és sempre i en tot cas més redistributiva que un preu que afecti l'usuari. Depèn de quin preu i quin impost s'augmenta.
Un copagament no sempre és pitjor que deixar de subministrar un servei per manca de finançament. Quelcom efectiu, però de cost públic no assumit implica l'equivalent a un copagament del cent per cent i marca en major mesura qui no hi acabarà tenint-ne accés.
Una deducció fiscal (primer hom paga i després hom dedueix del tribut) és un copagament que es pot acompanyar de regulació. També ho és una taxa o una contribució especial. Copagar (que vol dir complementar els ingressos públics amb diners dels usuaris allà on ja no arriben els dels contribuents) des d'una política de reemborsaments és sempre més senzill que si s'ha d'articular des de la prestació mateixa dels serveis; i variar la taxa quan ja existeix és sempre més fàcil a igual quantia que introduir-la en primer lloc.
Sembla lògic afavorir un preu vinculat a la renda a través de l'IRPF. Es reben a final d'any els detalls de la utilització feta dels serveis públics afectats (dependència, educació, sanitat...) amb el cost ombra global que representen. La utilització indeguda i informada de copagaments s'incorporaria com a utilització en espècie, com a benefici rebut per l'import corresponent, a la base fiscal, i tributària d'acord amb el tipus efectiu general resultant. Té elements pedagògics, de visualització del cost dels serveis, de per a què serveixen els impostos, és progressiu i, està clar, promou la generalització de l'IRPF.
No soc partidari de la renda bàsica universal. No és raonable substituir serveis per diners (renda), és equívoc que se'n digui bàsica (?), o garantida (?), ni que sigui universal (fiant que es recupera la regressivitat a través de l'impost progressiu sobre la renda per la major base fiscal). Considero que és un artefacte confós, que fa increïble i insensat substituir la resta o moltes de les altres prestacions existents perquè sigui finançable; té un cost elevadíssim sense aturall, i és de cobertura i propòsit poc assenyats: Un afegit majúscul a una despesa social ja avui poc sostenible.
El concepte de ciutadania en els vincles de solidaritat, en què s'ajunten ciutadans contribuents i membres de la comunitat protegits socialment, necessita refinament. Calen clàusules de temporalitat, condicionaments d'inclusió social, cal acceptació de les societats d'acollida abans d'atorgar drets plens. No fer-ho així és una trampa per la solidaritat: es confina intragrupal, es bunqueritza entre grups, genera tensions ètniques i malmet a través de la polarització els objectius de convivència majorment preuats.
La despesa social ha d'estar orientada per la prova de mitjans i pel test de necessitats. En diria universalisme ‘proporcionat' per allunyar-lo del tradicional de ‘barra lliure', que atorga els beneficis que hi ha a cada moment disponibles segons accés als mateixos tantes vegades com vegades s'estigui a aquesta cua. Això requereix, està clar, una gestió pública més activa, esbrinant necessitats i mitjans, més incòmoda que la universalista de l'oficina oberta en horari laboral i ‘agafi vostè llista d'espera'. Val a dir que això s'ha de fer amb cura per no acabar en un estat del benestar orientat només als pobres i amb el desinterès de les classes mitjanes, que pot induir finalment a un pobre estat del benestar.
És insensat confondre finançament públic amb producció pública, administrativa, pressupostària i sota el règim comptable i fiscalitzador públics. Molts serveis públics resten avui ‘tarats' per aquesta visió, que situa la provisió pública no només en la ineficiència econòmica sinó també aliena als interessos de la gent, segrestats pels treballadors públics. Recordem que no és el mateix parlar dels treballadors de l'estat del benestar que del benestar dels treballadors de l'estat.
Moltes polítiques tenen una efectivitat major o menor essent específiques en el seu context. Soc poc partidari del sistema comparat basat en el registre de països diferents, realitats diverses, propòsits variats. Així a l'hora de contrastar les experiències en RBU d'Alaska, Manitoba, Finlàndia o el Baix Llobregat.
Algunes actuacions al servei de les polítiques públiques més socials certament s'haurien d'agencialitzar, treure de la disputa política, per ser realitzades a partir de procediments consensuats des del ‘vel de la ignorància'; altres s'han de coordinar, ja que són interdepartamentals i horitzontals (els serveis socials i els del seu entorn, amb tota seguretat); altres s'han de tecnificar de la major manera possible, des del coneixement, basant-se en l'evidència; algunes s'han d'impermeabilitzar respecte de la participació envoltant dels grups d'interès (sindicals, de potencials afectats, de negoci empresarial). Està clar que és millor comptar amb institucions prestadores sense ànim de lucre quan s'obre la provisió pública a tercers. En tot cas, recordar sempre que ‘if not for profit, for what?': excedent n'hi ha sempre en tota activitat. La qüestió és qui i com se l'apropia. Reconèixer-ho és senyal de societat democràtica desenvolupada.
Trobareu una llista completa d'aquestes idees, i algunes altres, a: https://repositori.upf.edu/handle/10230/58600
(#) Article publicat a On Economia El Nacional, de 3 de gener del 2024.
