L’aigua s’ha gastat amb excés, dilapidat com si fos interminable amb consums inconscients. El llistat és llarguerut: Parcs aquàtics, indústries, instal·lacions esportives, zones portuàries,10.000 piscines, regadius a ple sol, extensos jardins amb gespa, pous particulars incontrolats, pèrdues per fuites en les canonades, creixements urbanístics, la massificació turística...
Per açò m’ha agradat veure els resultats de la campanya de conscienciació que Aigües Sant Lluís va dirigir als abonats considerats «grans consumidors», per sensibilitzar-los sobre el consum excessiu. La carta s’adreçà a 477 abonats, 288 el van reduir en total 18.637 m3, que representa un 15,44 %.
L’aigua ja no és un recurs renovable, es gasta per damunt de la seva capacitat de recàrrega natural i si hi afegim períodes de sequera, les reserves es debiliten, per tant, no la podem deixar perdre, hem de fer-ne un consum conscient. És de caixó que haurem de dosificar el flux de l’aixeta i mirar prim.
L’aixeta o xeta -avui li diem grifo-, és un mecanisme compost d’un canó adaptat a l’orifici d’un recipient o a una canonada i d’una peça mòbil, que regula fàcilment el pas dels líquids a un bec, d’on surt el xorro desitjat.
Té altres significats: «Anar com una aixeta» és senyal que has d’anar de cos amb freqüència, fer de ventre o que tens un còlic o diarrea... col·loquialment anar de cagarel·la vaja!
«Tancar l’aixeta» vol dir també posar fi a una donació habitual, especialment de doblers. Pel que fa a l’aigua aquesta expressió és més viva que mai, ja que hem de moderar els dispendis aquàtics, no podem seguir estirant més el braç que la màniga.
Cal tenir el seny dels 288 de St. Lluís, que austers, han minvat el gasto. I els altres grans consumidors facin el favor de tancar ja, a poquet a poquet la xeta!
