La gestió de qualsevol empresa industrial requereix el domini de totes les arts i els sabers imprescindibles per tirar endavant un negoci; per aquesta virtut, i altres bondats, a aquest sector li tenc una consideració especial. Fa uns dies que el Consell ha fet pública la concessió d'una seixantena de subvencions a l'anomenat teixit productiu. Extractors de materials per a la construcció; elaboradors de pa, vi, formatge, embotit, bolets, gelat i altres menges; fabricants de calçat, bijuteria i joieria; fusteries; productors tèxtils i complements de moda, materials plàstics i mobiliari urbà; fins i tot intangibles, com els videojocs o la realitat virtual, es beneficiaran d'uns 700 milers d'euros, tot plegat.
Primera anomalia, només 3 de cada 10 d'aquests euros finançaran inversions. Mal senyal. En tost de sufragar despeses que engreixen els resultats i fomenten el dopatge i l'addicció en la cursa competitiva, sempre és millor subvencionar la compra d'actius fixos, perquè és un dels dos elements cabdals de la competitivitat empresarial (l'altre és el talent del capital humà).
Segona anomalia, afegint aquella quantitat a la suma dels ajuts públics de minimis rebuts per les dites empreses durant els tres últims anys (un simple exercici d'anar col·locant els codis d'identificació fiscal dels beneficiaris al portal públic de la Base de Dades Nacional de Subvencions) s'obté una xifra que sobrepassa els 3,6 milions d'euros. Podríem discutir estesament sobre el perquè d'aquesta suma (la guerra a Ucraïna, per exemple) i sobre el com (sufragant despesa corrent indiscriminadament, ja que hi som), però em centraré en un detall més icònic. Vet aquí: en el diagrama del flux circular de la renda de la teoria econòmica clàssica, per ressaltar-ne la importància, es dibuixa el raig monetari de les empreses cap al sector públic (els impostos) amb un traç més greu que l'invers (les subvencions públiques a les empreses); si bé aquest gràfic conceptual, ideat molt abans de la Revolució Francesa pel metge i economista F. Quesnay, avui encara és plenament vigent, és clar que algú hauria de revisar el gruix de les seves fletxes. Dit d'una altra manera: «Doctor Quesnay, sembla que tenim un problema de reflux* a l'economia».
Peculiaritats a part, alguna cosa em diu que davant la dimensió del sector públic, la pressió fiscal, l'embolic normatiu i la ineficiència de l'administració (quan no la ineptitud o la corrupció), l'empresari, sigui quin sigui el declivi o paganisme polític dels membres d'aquest estament, pensa que ningú no hauria de qüestionar aquests ajuts públics o, si tant voleu, que s'haurien d'empeltar i fer créixer. Així vist, les subvencions actuen com a vàlvules de seguretat.
* Pas d'un líquid per un conducte natural en sentit oposat al fisiològic.
