Es fa molt difícil dir res que sigui original sobre el que està succeint a l’Orient mitjà després de l’atac de Hamàs a Israel i la resposta del govern de Netanyahu, tret de constatar que els jueus han optat per la llei del talió, «ull per ull, dent per dent», que no sols no resoldrà el problema sinó que deixarà un camp devastat amb milers de morts sense que cap dels dos contendents aconsegueixi el seu objectiu, si és que en la ment dels uns i dels altres hi ha algun objectiu defensable.
Xavier Mas de Xaxàs, en una de les seves cròniques de la guerra que ens ofereix a «La Vanguardia» feia tres afirmacions que em semblen remarcables:
a) El 7 d’octubre Hamàs va posar de genolls l’exèrcit més poderós de l’Orient Mitjà i va evitar un acord entre Israel i l’Aràbia Saudita que es donava per fet, però que ara Israel sap que no sobreviurà a la guerra.
b) Israel esclafarà Hamàs perquè la seva capacitat militar és molt superior, però també sap que no viurà en pau ni tindrà una relació normal amb els seus veïns àrabs fins que no resolgui el conflicte palestí. I
c) El somni ultrasionista d’un país entre el mar i el Jordà, el gran Israel que el Govern Netanyahu ha perseguit des de la seva constitució al passat desembre, tampoc no serà possible. Els aliats d’Israel li ho impediran.
I pel que fa a la situació d’avui, no podem sinó ser pessimistes, tot i que estic convençut que Netanyahu no sobreviurà políticament a aquesta guerra, perquè és responsable no sols del col·lapse de les defenses militars israelianes que es van veure sorpreses pel brutal atac de Hamàs, sinó també perquè ha venut als israelians la il·lusió que no passava res por ocupar Cisjordània i aïllar Gaza, quan veiem que sí que passava alguna cosa, i que la cosa era greu.
I ho era perquè, tot i condemnant absolutament l’atac perpetrat per Hamàs, tots sabíem —també els israelians i també els Estats Units— que la barbàrie contra els palestins ve de lluny, per poc que analitzem com s’ha produït la colonització de les terres ocupades contràriament als acords internacionals i observem com s’han anat repetit les humiliacions per part del sionisme des de la fundació de l’estat d’Israel i, especialment, des de la Guerra dels Sis Dies de 1967.
Ara bé, la resposta de Hamàs amb el seu atac contra les poblacions israelianes fet per sorpresa va ser de tal magnitud que va deixar en estat de xoc el món occidental i provocà una onada d’indignació i condemnes unànimes. I la reacció israeliana, amb el suport dels Estats Units, no ha suportat els matisos, sinó que s’ha basat en la llei del talió. I per molt que ho desitgem, podem estar segurs que la cosa no té marxa enrere. I no en té tant pel costat d’Israel com pel de Hamàs, perquè els guerrillers d’aquesta organització que duu terroritzant i sotmetent els palestins de Gaza des de 2007, lluitarà fins a l’últim home, i les forces especials israelianes no en deixaran cap de viu... encara que per aconseguir-ho hagin de destruir tota Gaza i matar milers de palestins que res no tenen a veure amb els terroristes de Hamàs.
I de què servirà aquesta llei del talió més enllà de provocar destrucció i mort d’innocents i culpables? No ho sé, però no conduirà a la pau, perquè mai no hi condueix una política basada en la venjança. «Ull per ull, deia Gandhi i el món acabarà cec...».
Tenim com a lliçó —encara que als humans aquestes lliçons ens serveixen de ben poc— l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. Aleshores, algunes potències occidentals (França, bàsicament, ja que l’Anglaterra de Blair i l’Espanya d’Aznar es van aferrar a la mentida de les armes de destrucció massiva) van recomanar prudència als Estats Units, però Bush i els seus aliats van creure que l’única solució viable era l’ull per ull i van decidir emprendre la guerra a l’Afganistan contra Al Qaeda per derrocar el govern dels talibans, que protegia determinats grups terroristes arreu del món. Amb quin resultat? Doncs amb cap. Perquè de res no han servit els centenars de milers de morts, que no han evitat que, novament, siguin els talibans els qui ocupen el poder en aquell territori.
El messianisme que va fer servir Bush (i també Blair i Aznar) explicant al món que la seva guerra implicava una «lluita del bé contra el mal» era tan fals com irracional i, a més, era políticament estèril. Com també ho serà aquesta guerra d’Israel contra Hamàs que no té en compte cap de les restriccions que la moral i el dret internacional han establert, restriccions que comencen per la necessitat de distingir entre combatents i no combatents, entre els terroristes i la població civil. I quan no es tenen en compte aquestes premisses, també la política d’un estat pot esdevenir terrorisme.
Isabelle de Gaulmyn, que escriu en una publicació francesa catòlica que llegeixo per mitjans digitals, afirmava fa uns dies que l’explosió de violències a l'Orient proper ens demostra que, tristament, les fonts apassionades d'odi són ben presents entre nosaltres. I tot seguit acudia al filòsof romanès, naturalitzat francès, Pierre Hassner, que va sortir al pas de la política de Bush arran dels atacs a les Torres bessones, per tal de remarcar el perill que implica deixar-se arrossegar per les passions. Recordem-ho. En aquell moment, els Estats Units només tenien una idea en la seva ment: venjar-se. I això, que podia ser humanament comprensible, no ho era políticament, i no era tampoc racional ni ètic, perquè la venjança, a més de plantejar problemes morals, generalment no és productiva en termes de resultats.
De fet, fins i tot Joe Biden ha advertit Netanyahu que no es deixi arrossegar per les passions. Però l’advertència ha estat debades, entre d’altres raons perquè també Joe Biden és hostatge del poderós lobby jueu dels Estats Units i les seves paraules han llenegat sobre la consciència del primer ministre israelià que ha decidit optar per la venjança i per la crueltat.
Sigui com vulgui, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar una reflexió que feia Isabelle de Gaulmyn a l’article a què m’he referit, una reflexió de caire moral que em sembla francament assenyada. «Es evident —escriu— que es necessita violència per fer la guerra, però la violència també és necessària per construir la pau». I explica tot seguit aquest aparent oxímoron afirmant que, a la guerra, la violència s’exerceix contra l’altre, mentre que, a la lluita en favor de la pau, la violència ha d’exercitar contra un mateix, perquè només violentant-nos som capaços de superar el ressentiment i renunciar a la venjança. En el primer cas, la violència és física i provoca destrucció i mort. En el segon, en canvi, la violència és interior, però necessària per abordar el control de les pròpies passions.
I tornant, doncs, a la guerra de Gaza, veiem que Israel no té cap interès d’exercir aquesta violència per moderar la set de venjança contra Hamàs; però no em sorprendria que, en un moment o altre —segurament quan ja sigui massa tard per evitar el desastre—, hagi de cedir a la pressió internacional —i crec fins i tot que dels Estats Units—, ja sigui per facilitar l’alliberament dels ostatges o per evitar que l’Iran i els seus aliats a la regió, sobretot Hizbul·làh, obrin el front nord a la guerra. Perquè si la guerra s’estengués a aquest front, el risc de violència que s’acabaria produint abraçaria una regió molt més ampla que faria perillar seriosament l’estabilitat mundial.
