L’esperit de la Reserva

- Sí, vostè dirà. Què desitja?                   

- Encara no ho sé, la veritat. Tu ets un personatge en construcció i jo seria a la vegada el teu creador i tu mateix, perquè formes part de la meva ment. Ho entens?   

- Sí, perfectament. Quina missió tindria jo en aquesta història en forma de cridada telefònica?

- Tu ets una al·legoria imaginària de la Menorca Reserva de la Biosfera. L’esperit de la Reserva, si et sembla bé et diré Zenòbius d’Eulesis, que crec que és bon nom per a un espectre.

- No gaire original, per cert.

- Jo sempre he cregut en la reutilització. Tornem a l’assumpte. Jo faig el paper crític i tu el paper complagut amb allò que la Reserva és, trenta anys després de la declaració. Així, d’aquesta manera tan poc subtil, amb l’ús exagerat de la hipèrbole a la manera dels poetes patriòtics, crearem aquesta imatge crítica sobre la Conserva de Biosfera, tan necessària, per altra part.

- Faré el que podré, voluntat no n’hi mancarà, ni arguments tampoc, perquè la declaració de la Reserva de Biosfera va ser l’alegre repicar de les campanes que ens van convocar a tots a la defensa del territori i dels recursos naturals. Fins al 1993 i Joan Huguet, ningú no havia mogut un dit per Menorca. Aquella Coordinadora per la Defensa del Territori, aquell Salvem l’Albufera des Grau, aquell GOB primerenc, no van fer res per aturar la urbanització des Grau, de sa Roca, dets Alocs, de Son Saura, de Santa Anna i Santa Maria, de Macarella i Macarelleta, de Cala en Turqueta, de Trebalúger. Aquells joves revolucionaris disfressats d’ecologistes que s’oposaven als plans de la dreta assenyada i independent, ocupada en crear riquesa petés el que petés, poca cosa van fer fins que va descendir del cel aquell apòstol Joan per determinar què seria el creixement sostenible.

- Així ho fas bé, crec que has ben entès el teu paper. Com que ets un personatge literari empraré el català literari amb el qual et sentiràs més a gust.

- Com vulguis, com a personatge literari que som puc entendre qualsevol idioma. I no em costa gens fer aquest paper perquè el que et dic és ben cert. D’ençà de la declaració, ja ho veus, hem aconseguit aturar la urbanització del camp de Menorca, que si haguéssim continuat així, a raó de cent cases aïllades al camp que es feien cada any, ara hi hauria tres mil cases aïllades més en sòl rústic.

- A veure, defensar la reserva no és excusa per a la ficció elíptica. La prohibició dels habitatges aïllats no va ser de la reserva, sinó del PTI, que va crear també un instrument d’execució com el Consorci de Disciplina Urbanística, el qual, si m’haguessin cregut, hauria creat un cos de ràngers a l’estil Texas per a fer-lo complir.

- Però, no em diguis que el fet que els tres mil habitatges il·legals, també anomenats hortets, sense llicència, que hi havia a Menorca s’hagin legalitzat després de procurar-se els serveis de clavegueram, central i evitar així que els nitrats (és un eufemisme) es colin fins als aqüífers, va ser molt important. No em negaràs que veure com s’esbocaven les construccions il·legals que superaven les mides generosament permeses i com passaven religiosament per tots tràmits administratius, com tothom fa, que asseguren el bon ús del territori va ser un èxit. Sense la consciència ecològica, solidària i ciutadana de tantes persones, fruit de l’esperit de la Reserva, això no s’hauria aconseguit. Com tampoc no s’hauria aconseguit fixar    el conegut 1 x 1, la limitació d’un visitant per un resident, en la punta màxima d’estiu. Així, fixant en vuitanta mil el nombre de visitants-turistes entre 15 de juliol i 15 d’agost, baixant a seixanta mil entre l’1 i el 15 de juny i el 15 i 30 d’agot, baixant a quaranta mil per juny i setembre, i així successivament, es va assolir l’equilibri entre demanda i recursos. ¿I què em dius de Sant Joan, quan l’any 2000, el poble de Ciutadella en referèndum va fixar en vint mil el nombre de forasters, menorquins i ultramarins, que podien venir durant les festes? Aquest equilibri es va confirmar quan es posà límit en el nombre de vehicles que entren a Menorca a l’estiu, a la vegada que ampliàrem els serveis de bus, fent-lo gratuït per als nadius, així vam llevar molta pressió sobre les carreteres i els milions que ens vam estalviar en ampliacions, rotondes a nivell i elevades, tercers carrils... es va poder invertir en la creació de vies bici i en educació ciutadana per al bon compliment de les normes de tràfic, cosa que va fer davallar l’accidentalitat en un 80%.

- Tot açò està molt bé. Però què em dius de l’aigua?

- L’aigua? No hem estat tan bé mai! Ja el 1994 es va aprovar aquell pla blau de reducció i reutilització, no te’n recordes? Amb deu anys es va aconseguir que les pèrdues en les xarxes de distribució fossin només del 5 per cent, es van tancar tots els pous il·legals i es va controlar que l’extracció dels legals fos l’autoritzada, però no amb mètodes coercitius, sinó per la mateixa consciència de la gent. Es van reduir les superfícies regades i es va iniciar una transició cap a una agricultura i ramaderia més adequada als recursos de l’Illa. Quan l’any 2010 es va donar la darrera autorització per a una nova piscina i es va posar en marxa el pla per a la bona gestió de les existents, consistent en ajudes i incentius per a la reducció de la làmina d’aigua, pel cobriment de la piscina per evitar l’evaporació, per l’ús de les aigües pluvials per a recàrrega i la prohibició de buidar les grans piscines privades a l’hivern, tot mantingut amb ajudes que sortien de les taxes sobre les piscines existents, vam veure com el nivell de reserves pujava cinc punts. Ara hi has de sumar l’actuació amb la gestió de l’aigua pel consum nàutic. Sí, la Reserva ha fet moltes coses bones. Què em dius de la planificació pública dels hotels rurals i agroturismes?, amb una quota anual de llicències perquè no es produeixi l’abús que s’hauria pogut produir, assegurant que els guanys no van per a grans empreses internacionals sinó per als pagesos, que tenen en el turisme una font complementària d’ingressos, i assegurant la no terciarització del món pagès. Hauria pogut ser d’una altra manera, haurien pogut arribar dotzenes d’inversors de fora disposats a fer-se rics a costa nostra, però vam saber fer-ho bé i ara tothom ens felicita. Com també ens feliciten per la bona gestió dels fems, primer perquè s’ha aconseguit la reducció en un 30 per cent, segon perquè s’han implantat sistemes de reutilització i, sobretot, per aquest sistema de recollida selectiva a domicili, en la quual és bàsica la col·laboració de la ciutadania que, amarada de l’esperit de Reserva, és la primera que exigeix que es facin les coses bé. Així, no només hem reduït a la meitat la quantitat de fems que arriben a Milà, sinó que s’han pogut fer sistemes correctes de compostatge. Podríem parlar de tantes coses, però el meu paper d’esperit s’acaba.

- Company, m’has deixat sense paraules.