(Marian W. Edelman, escriptora i activista)
El seu nom es Edwin R. Amagaràs el seu cognom per raons òbvies. Peruà. D'uns -calcules- quaranta anys. Paleta d'ofici. Casat i amb dues filles que fa dos anys que no veu. Fa poc, i sense pretendre-ho, va personificar, encara que sense saber-ho, aquell vell refrany castellà que diu: «Hice cien y no hice una, no hice ninguna» Molt sovint el veus, sempre quan el dia entra a la U.C.I., al supermercat, repetint un costum convertit ja en ritu. Abans de recórrer els passadissos/paradisos de l'establiment, compta amb les mans picolades les monedes de què disposa. Després, misteriosament, aparta una meitat que guarda gelosament en una butxaca de la seva granota de treball, tenyida de ciment i, probablement, de suor... Amb l'altra meitat efectua la compra. Res especial. Tot essencial. Defuig els miralls que nien als pilars de la botiga que és tant com afirmar que defuig de la seva pròpia imatge, aquella que mostra a un Edwin envellit, molt diferent d'aquell altre que, fa un anys, va arribar al vostre país a la recerca del que ell i molts compatriotes seus donaven a denominar «somni espanyol». Mai l'has vist comprar alcohol o en un bar... Però sí, diàriament, extenuat i brut per una feina igualment bruta i mal pagada...
Després, i arrossegant els peus, de la mà del cansament i -potser- del desencís, abandona el lloc, entre múltiples mirades de desaprovació. Seria tot molt diferent si Edwin portés a la butxaca, en comptes d'unes poques monedes reservades, una potent «chequera»... I així, d'aquesta guisa, es dirigeix al pis de lloguer que comparteix amb altres compares, amb massa... Coses del mercat immobiliari amb cor d'acer... Un dia vas escoltar una dona, probablement «benpensant», que, referint-se a aquesta circumstància, digué: «viuen ‘hacinats', com porcs»
En un carrer no gaire allunyat del teu, Edwin no gaudeix del favor veïnal. Natural! És peruà, viu amb un munt de gent i un dia, un sol dia, se'l va veure «tomado» I és pobre... El que potser no saben els seus veïns és que Edwin cobra nou-cents euros mensuals, que guarda la meitat de cada compra per intentar ajudar els seus, que li costa agafar el son pensant en les seves tres dones allunyades per la misèria i que no pot recórrer, tan sols -mera qüestió de capacitat adquisitiva- als somnífers...
És peruà. És paleta. Viu amb altres. Un dia -un dia- anava begut. I és pobre... Imperdonable!
I, a més a més, l'estan assassinant, diàriament i lenta. Amb la llengua. Amb la crítica. No en va digué Agatha Christie, a l'any 1939, que matar era fàcil. I facilíssim quan del què es tracta és d'acabar amb el bon nom -l'únic que li resta ja a Edwin- d'un home, especialment si aquest -i iteres l'adjectiu- és pobre... En paraules del guionista Anthony Horowitz: «Quan et roben el bon nom (res no ha de ser veritat perquè la gent s'ho cregui) amb al·legacions falses, les pots negar tot el que vulguis. Serà inútil: la gent no tornarà a mirar-te de la mateixa manera».
N'Edwin ja no serà mai més un obrer, sinó un porc i un borratxo...
Esperes que arribi un dia en què acabi el racisme al teu país, aquell que es nega des del què és políticament correcte, però que roman fèrriament arrelat en els, diguem-ne, cors. N'hi hauria prou, potser, amb posar-se a la pell d'aquell peruà que, amb les mans esquerdades, separa en meitats les escasses monedes de que disposa. Una cosa difícil en una terra on algú pot arribar a dir -com vas sentir fa poc- que «el millor per a Echenique seria que el tiressin amb el seu cotxet per sa costa des Teatre Principal» Un algú a qui altres, fins i tot, li van riure el vomitiu «acudit» miserable...
