Segurament la política catalana actual deu semblar, des de fora, un garbuix. També des de dins molta gent la veu així. S'ha de dir, però, que els indicis que la cosa acabaria d'aquesta manera, venen d'estona.
Però primer de tot és important retenir els resultats de les darreres eleccions catalanes, el 2021, encara que les friccions ja eren presents. 33 escons per al PSC-PSOE, 33 per a Esquerra Republicana, 32 per a Junts per Catalunya, 11 per a Vox, 9 per a les CUP, 8 per a En Comú Podem, 6 per a Ciudadanos i 3 per al PP.
Els sectors independentistes ho van considerar una gran victòria, perquè la suma de vots dels seus partits -Esquerra Republicana, Junts i les CUP- era, en principi, la ratificació d'una voluntat majoritària al seu favor. L'eix central de Catalunya ja no era, per a ells, dreta-esquerra sinó independentisme-unionisme.
Ara bé, la sorpresa va ser que Esquerra Republicana, per formar govern, triàs negociar primer amb les CUP i, molt més tard, amb Junts, quan l'aritmètica semblava recomanar el contrari. Pactat el govern amb les CUP, es van iniciar unes llargues negociacions entre els dos partits principals que van durar fins a tres mesos.
Els desacords devien ser diversos i la qüestió dels noms sol ser una disputa habitual entre partits. Però per damunt de tot surava una interpretació diferent de què li tocava fer a un govern clarament independentista en un context dominat per la pressió jurídica i policial que exerciria sobre ell l'Estat espanyol.
Aquesta és una qüestió que continua estant viva a Catalunya, que en aquests anys ha viscut i viu encara judicis sumaríssims, espionatges il·legals i restriccions autonòmiques. I en què, fins i tot els indults que va recomanar la Unió Europea, i que es van concedir, es perceben com a provisionals.
En aquest context, Esquerra Republicana va basar el futur del seu govern en el diàleg amb el govern espanyol, a què el president Pedro Sánchez s'havia avingut a canvi dels vots per a la seva investidura. Però la realitat és que aquest diàleg, inaugurat fa cinc anys, continua amb les mateixes fotos del primer dia perquè, per no tenir, no té encara ni guió.
Junts en canvi no creia que d'aquest diàleg en pogués sortir res profitós per als objectius independentistes. Propugnava, per contra, l'enfrontament directe en el Congrés amb el govern espanyol i un plantejament radical dels seus objectius. Tot i així, va acceptar d'investir el president republicà, Pere Aragonès, integrar-se en el seu govern i donar-li dos anys de corda per veure quins eren els resultats.
Aquests dos anys encara no han passat, però mentrestant han anat succeint coses que Junts ha interpretat com a incompliments dels acords. La primera, la composició de la part catalana en la taula de diàleg amb el govern espanyol. Esquerra Republicana hi va vetar la participació de membres de Junts que no fossin consellers del govern.
La segona, la destitució de la presidenta del parlament, Laura Borràs, abans del judici a què s'haurà de sotmetre, acusada de fraccionar factures quan era la directora de la Institució de les Lletres. Curiosament, per aquest delicte, que alguns qualifiquen de falta administrativa, la fiscalia li demana 21 anys d'inhabilitació per a càrrecs públics...
Més enllà d'aquestes actuacions que ben segur que no ajudaven a la convivència dins el govern, planava per sobre la impressió -que cadascú valorarà a la seva manera- que existeix un pacte entre el govern espanyol i Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana. I que el seu objectiu és, a canvi dels indults, restablir la pau autonòmica anterior al procés independentista.
Les CUP ja fa temps que ho van entendre així i, per aquest motiu, van rompre les seves relacions amb el govern de Pere Aragonès. La mateixa lectura feien, també de fa estona, els moviments socials que tant han pesat en la història recent -l'Assemblea Nacional i Òmnium. I tot es va precipitar amb la passada celebració de l'11 de Setembre.
La festa que fins ara servia per calibrar l'empenta del nacionalisme català, enguany Esquerra Republicana la va interpretar com un atac a la seva política. Tant és així que el partit va recomanar de no assistir a l'acte central. Però per contra, la participació va ser tan massiva que va sorprendre els propis organitzadors.
Aquest fet ha determinat la definitiva ruptura de Junts amb Esquerra Republicana, com ja ho havien fet abans les CUP. Els seus consellers -la meitat del govern- han dimitit, avalats per una votació entre la militància. I Pere Aragonès ja els ha substituït, però per uns nous consellers que, en bona part, no tenen un historial precisament independentista.
La unitat del moviment sobiranista català sembla definitivament rompuda. I les incògnites sobre com podrà sobreviure aquest nou govern amb solament 33 diputats sobre 135, són molt grosses. Però de moment, el que tenim és un garbuix monumental.
