Assistim a tants d'espectacles a la vegada que és complicat decidir quin és el més lamentable. O més morbós. No faré el llistat perquè potser no hi cabria ni en l'edició digital d'«Es Diari». Però qui estigui una mica al dia, prou que el coneix.
Vivim temps de canvi i, com sempre, mai no se sap si són per a millorar o per a empitjorar. Ara bé, d'entrada no hi ha motius per ser massa optimista amb el futur. Mentrestant, per culpa de la guerra d'Ucraïna o amb l'excusa de la guerra d'Ucraïna, la pujada general de preus és una realitat.
I a aquesta banda del món, per més que hi ha molta gent que passa fam, n'hi ha un bon gruix que no vivim malament del tot. I que ara veim com perillen molts dels avenços -particular i socials- d'aquestes darreres dècades. Tant els guanys dels autònoms com els sous o les pensions actuals ja no es poden estirar més, si els preus continuen pujant.
Ahir llegia que Ciutadella és la ciutat on més ha pujat el preu de l'habitatge... Però el preu té poca importància si no el relacionam amb els ingressos del comprador. Per qui tengui prou doblers, el preus de Ciutadella són no-res. I, a part d'altres factors, açò és el que està succeint a Menorca. Que venen compradors de fora per a qui els preus d'aquí són tirats.
Però el mal és que aquí també hi ha indígenes. Sí, encara en queden i, per més talaiòtics que siguin, mai no els enviarem a viure davall una taula. La majoria d'aquests indígenes o aborígens -com us estimeu més- ja es comencen a trobar com a tantes altres comunitats: que no n'hi ha prou amb tenir feina per poder llogar o comprar una residència digna.
És amb aquestes que el PP -i recordarem que molts dels seus exdirigents han demostrat davant els jutjats que dominen la cosa dels doblers- proposa la rebaixa dels impostos de les grans fortunes. Primer ho va impulsar a Madrid i ara, a Andalusia, on no hi ha dubte que governen.
Són, curiosament, dues comunitats contraposades en matèria econòmica. Madrid acumula les majors fortunes d'Espanya i rep doblers «per un tubo». Seu de les multinacionals, ingressos extres per capitalitat, execució de l'obra pública de l'Estat en un 113 per cent -mentre a les altres comunitats no sol passar del 50 per cent-, etc.
Andalusia, en canvi, és tan deficitària que l'Estat li assigna part dels recursos que rep del «trio de la benzina», és a dir, País Valencià, Catalunya i Balears. També la Unió Europea li destina recursos des del mateix dia que hi vam entrar: una mitjana de 3.000 milions anuals, segons el diari ABC.
Però totes dues comunitats coincideixen en la «necessitat» de rebaixar els impostos a les grans fortunes. I aquesta vegada diven que no és per fer-les amigues del partit -que ja ho són-, sinó per atraure les fortunes de Catalunya, que a ca seva paguen més que aumon. Garrotada als catalans, que açò dona vots!
Sembla una ocurrència de mal gust que Andalusia, que el 2018 va tornar a entrar en el grup de les regions més pobres d'Europa, es proposi rebaixar els impostos a les seves grans fortunes. I és un acte de prepotència que la comunitat de Madrid, a qui totes li ponen, prengui la iniciativa en la mateixa direcció. Tan espanyols com diven que són i tan poc solidaris dins Espanya.
Al govern espanyol només li faltaria, amb l'embull que ja té, que s'iniciàs ara la guerra interior dels impostos, amb aquest sentit tan «xistós» que tenen els populars de solucionar problemes. Així és que sembla que ha decidit, el govern del PSOE i Podemos, actuar d'apagafocs i evitar el ridícul davant d'Europa. Si hem de fer cas a la ministra de la cosa, allò que no paguin les grans fortunes a la comunitat respectiva, ho hauran de pagar a l'Estat, a través d'un nou impost.
Que vol dir que allò que una comunitat vulgui retallar d'impostos, ho cobrarà l'Estat. La senyora Ayuso i el senyor Feijóo se n'hauran d'empescar una altra.
