A menys d'un any de les eleccions municipals, la majoria de partits polítics a l'illa encara no han presentat ni els futurs líders ni els seus equips. Res sabem dels seus noms i quines idees aportaran, senzillament perquè, ben segur, les formacions no els han cercat. La situació no és nova. Ja portem massa legislatures que els batlles i els regidors es presenten quasi en el moment en què per llei s'han de tancar les candidatures. En el darrer minut, com un joc de fillets, els partits de tots colors fan corregudes per trobar gent disposada a pujar dalt les sales, amb la cosa còmica que conec més d'una persona que ha estat convidada en pocs dies a entrar en llistes per tres partits a la vegada.
La Constitució espanyola de 1978 va fonamentar la democràcia en el sistema de partits, tot donant per suposat que la seva vitalitat i dinàmica vindria donada tota sola i seria prou potent perquè la democràcia entrés en una espirall virtuosa de participació activa tant en les institucions representatives com en les de carrer. Els pares i primers polítics de la Constitució, en uns moments en què les il·lusions de les majories eren de passar pàgina a quaranta anys de dictadura militar, no van anar a caure en possibles escenaris d'alienació. Per res van anar a pensar amb la necessitat que les escoles i instituts ensenyessin nocions elementals de Dret públic i de funcionament dels ajuntaments per contribuir a formar una ciutadania disposada a treballar amb coneixement de causa en les institucions municipals i que també servís l'ensenyament per fer de contrapès a l'individualisme capitalista. No feia falta, van pensar, a la vista de les energies civils que es desplegaven. La diagnosi del psiquiatre Jacques Lacan en la dècada de 1970, que el capitalisme portat a l'extrem no fa vincles, semblava una distopia.
PERÒ, LA DISTOPIA, llunyana a l'inici de la transició, s'ha fet ja ben real. La vida a l'interior dels partits, com en la dels clubs i associacions recreatives de tot tipus, s'ha dissolt com el sucre dins l'aigua. El problema social i psicològic d'avui que fa època és el de la dificultat per establir vincles, vincles de parella, d'amistat i socials de tota mena. El filòsof argentí Luciano Lutereau ho ha assenyalat recentment al parlar de l'amor: «la parella del segle XXI la conforma cada vegada més algú que no vol que el coneguin i algú que no vol conèixer l'altre». Així tenim no tant sols les parelles sinó també les famílies i el carrer en ple. Vivim i desitgem viure apinyats, però sense escoltar-nos. Potser és per açò que ens agraden molt els jaleos de cavalls i els plens de la Patum.
És a dir, la tragèdia és que la societat ha canviat, o millor dit podríem denunciar que s'ha dissolt, mentre l'arquitectura de l'edifici democràtic que l'aixopluga no ho ha fet gens, és de 1978. Ara bé, tampoc, comprovada la psicologia col·lectiva conformada pel capitalisme avançat, sabem quines han de ser les bigues mestres que necessita la nova casa. La conjunctura és la que va teoritzar Antonio Gramsci amb el concepte d'interregne. Un vell ordre s'ha mort, però encara no ha quallat un de nou.
MENTRE EL NOU ORDRE no aparegui, però, potser no estaria gens malament que els mateixos partits intentessin cremar els darrers cartutxos perquè no es consolidi definitivament el desori. I és que els partits, per la mateixa arquitectura constitucional, han de ser les darreres bigues en caure. A més, encara tenen prou recursos per fer les darreres provatures.
La provatura, abans de cremar les naus, és que els càrrecs de coordinador o secretari de tots els partits deixin d'ocupar-los membres amb responsabilitats institucionals per ser alliberats disposats a treballar per dinamitzar, formar i fer cantera en les formacions polítiques. Cap partit tornarà a tenir musculatura si no es disposa a obrir-se amb vocació de servei, amb voluntat de fer política i no d'estar pendents dels sondejos de vots. Els pertoca, a coordinadors i secretaris, seguint les seves pròpies tradicions ideològiques, recollir sensibilitats, fer debats, realitzar programes de feina, ensenyar i formar dirigents. El preu que actualment es paga per tenir partits morts és massa, massa alt. Sense il·lusió (i tota il·lusió es fruit d'un treball) seran quatre moixos els qui aniran a votar l'any vinent i els resultats seran més fruit de la sort que de les voluntats generals.
