John Lennon afirmava que la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans. El pobre no sabia que, al cap de poc, una mort sobtada trencaria per sempre amb tots els seus, donant un sentit tràgic al seu aforisme. A les persones sempre ens ha agradat fer plans i, en el fons, tots són com el conte de la lletera, que somiava amb un progrés continu que la fes més rica i feliç, però que al final la majoria de les vegades la realitat fa malbé, per sort d'una forma no tan brutal com els de John Lennon.
La nostra societat és ben igual. Tenim la convicció que el futur serà un camí de roses, on cada any que passi farem una passa cap al benestar. L'atur es reduirà, baixaran els impostos, comprarem un cotxe nou, els fills trobaran una feina digna, anirem de vacances a un país exòtic on beurem pinya colada davall d'uns cocoters... I, quan ja estàvem a punt d'aconseguir-ho, arriba una guerra o una epidèmia que ens espatlla tots els projectes i ens fa tornar a la casella de sortida.
L'espècie humana és incorregible i ensopega una vegada darrera de l'altra amb la mateixa pedra. Després de la terrible epidèmia de la Covid-19, la majoria de la gent no és que volgués tornar a la normalitat, a l'autèntica, sinó que tenia unes ganes boges de recuperar el temps perdut i tirar la casa per la finestra per fer el que no havíem pogut els darrers dos anys. Tots, les autoritats econòmiques els primers, desitjàvem una recuperació ferma. Creixement i consumisme pur i dur.
Però, uns comptes fa l'ase i uns altres el carreter... Just quan s'acabava l'hivern i deixàvem enrere la nosa de les mascaretes, ha vingut Putin a muntar una guerra a Europa. Un optimisme potser una mica cínic ens menà a pensar que la contesa seria curta, sense considerar que els ucraïnesos (ajudats pels americans) duien des del 2014 preparant-se per a la invasió i que els russos des de la fi de Guerra Freda havien perdut la disciplina i l'ardor guerrero que els atribuíem de forma ingènua. La primavera s'acaba i ja començam a adonar-nos que, per desgràcia, la guerra pot anar per llarg.
El segle XXI se'ns està fent molt costa amunt. Des del primer dia es va tòrcer: el 2001 Nova York patí l'horrorós atac de les torres bessones, que va esfondrar tot un símbol del capitalisme i deixà enrere 3.000 víctimes. Si haguéssim estat supersticiosos –a vegades aquestes coses venen bé– ens hauríem ensumat que el nou segle venia tort, per dir-ho gràficament, naixia de natges... Als espanyols ens haurien d'haver confirmat els mals auguris l'atemptat que vam patir trenta-sis mesos després, l'11 de març del 2004, que segà quasi dos-centes vides.
Encara més preocupant va ser que a la lacra del terrorisme s'hi afegís una crisi d'aquelles que només es donen una vegada a la vida: la gran Recessió del 2008, desencadenada per la fallida de Lehman Brothers. Tan greu fou que els dirigents econòmics anunciaven una refundació del capitalisme, que encara esperam... A Europa la depressió es va exacerbar pel fiasco grec, que posà l'euro al caire del penya-segat, fins que el mag Dragui va pronunciar el seu conjur: «Faré tot el que faci falta, i cregui'm, serà suficient» i la marea, a poc a poc, es va anar retirant, deixant enrere, açò sí, milions d'aturats.
La gran Recessió va tenir rèpliques al món àrab, que patí revoltes que posaren potes per amunt el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, tot engegant la guerra síria, que al cap d'una dècada només assolí un alto el foc per esgotament dels contrincants, sense haver resolt res. Tanmateix, per al nostre país l'infortuni va venir bé: milions de turistes que fins llavors estiuejaven als països on esclataren els avalots es van refugiar a Espanya. A Menorca, els francesos han suposat un canvi transcendental ja que, lluny de ser un esdeveniment puntual, cada any n'han vingut més, fins a convertir-se en un dels nostres principals mercats i donar una sacsejada al mercat immobiliari.
Llavors, quan acabàvem de superar la crisi i ja crèiem que estàvem salvats i tot aniria bé per sempre més, ens va caure damunt un fet tan impensable en un món postmodern i tecnològic com una plaga de les del segle XIX. Un calfred ens recorria l'esquena quan els historiadors recordaven que només feia dos anys que havíem celebrat el centenari de la fi de la I Guerra Mundial, que coincidí amb una espantosa passa de grip...
Molt es va xerrar de l'epidèmia de la covid, sobretot quan estàvem confinats a casa i no podíem fer gaire cosa més que mirar els mòbils i la tele. Els epidemiòlegs predicaven que feia anys que es veia venir: les amenaces de l'Ebola i la pesta aviar presagiaven una pandèmia catastròfica. Malgrat tota la nostra ciència seguim essent vulnerables.
Experts hi va haver que vaticinaren que la malaltia ens faria ser més prudents, defugiríem les aglomeracions, els viatges a terres llunyanes on es fàcil pescar algun coronavirus traïdor, però la veritat és que al començament del 2022 tothom que podia viatjava i es preveia que l'estiu marcaria el retorn a les despreocupades vacances prepandèmiques. I vet aquí que els nostres plans es poden anar en orris per la invasió russa d'Ucraïna, que ha provocat un drama humà per a milions de desplaçats i, per la seva derivada energètica i alimentària, que apunta cap a una nova crisi.
Els humans, amb la nostra feina i enginy, promovem un progrés evident. Tanmateix, amb gran freqüència rebem cops del destí que entorpeixen la nostra marxa cap al desitjat benestar i dels quals sembla que no aprenem res.
amendezvidal.blogspot.com.es
