Sembla que és un fenomen que s'ha anat repetint des de sempre cada vegada que la humanitat s'ha vist en perill. I n'hi ha prou de recordar les històries amb què es distreia la bona societat de Florència mentre els seus habitants morien de pesta negra pels carrers. De mostra, el famós llibre del senyor Boccaccio que fins fa quatre dies encara tenia la consideració d'indecent.
Clar que rallam d'epidèmies molt més mortíferes que la que encara no hem acabat de passar del tot, per més que hem decidit que l'havíem d'oblidar. I és que en els segles precedents la sanitat no tenia res a veure amb l'actual. Els antivacunes -que per cert en duen unes quantes des del dia que els van parir- s'ho haurien de fer mirar.
Ara bé els finals d'epidèmia, si hem de creure la informació que s'ha conservat de l'època, han estat sempre etapes de gran agitació social. Des de les pugnes familiars per apropiar-se de l'herència dels morts fins a l'increment de l'activitat sexual de la població. Passant per les noves modes en la manera de vestir.
Les festes desbordades que se celebraven eren la viva expressió que «encara som vius i ho hem de celebrar com si avui fos el darrer dia». Hi ha relats, que no transcriuré, d'autèntiques bacanals celebrades a la ciutat de Barcelona cap a mitjan segle XIV, quan ja havia mort més de la meitat de la població.
Seguint l'historiador Miquel Àngel Casasnovas, sembla que no disposam d'informació de Menorca sobre els episodis de pesta negra del segle XIV. Però en el cas de Mallorca, els càlculs són que, en pocs anys, va passar d'uns 60.000 habitants a poca cosa més de 30.000...
Sí que sabem, en canvi, que un segle més tard, i també en temps d'epidèmia, el rei Alfons el Magnànim concedia indult als presos que volguessin anar a viure a Menorca amb la seva família. Amb la voluntat d'evitar així el despoblament de l'illa, hem d'entendre.
En qualsevol cas, l'agitació de la humanitat sempre ha estat extrema durant i després de les situacions de màxima tensió o pànic. És allò que en llatí s'anomena carpe diem, que en pla català podríem traduir per «aprofita el dia».
Els temps han canviat i, almanco a les nostres latituds, l'actual epidèmia no ha matat la meitat des habitants, ni la població es mor de fam per falta d'aliments, ni les pugnes per arrambar l'herència dels morts no han provocat grans guerres locals. Però açò no evita que igualment estiguem vivint una reacció col·lectiva.
I aquesta podria ser l'explicació de la febre consumista que s'ha estès per tot el territori. És com si haguéssim sortit del cau a què ens recloïa la pandèmia i ara sigui el moment de gastar tots els estalvis dels mesos de fer d'ermità. I de viatjar i tenir les millor vacances de la vida... Part del fenomen turístic que està vivint Menorca -i també altres destinacions- pot venir d'aquí.
Clar que tot açò contrasta amb els nivolats negres que ja cobreixen el cel, si hem de fer cas dels economistes. La falta de combustibles i el seu encariment, en part per la guerra -ja no interessa?- de Rússia contra Ucraïna. Els estadistes europeus ja rallen de restriccions de cara a l'hivern quan, ara per ara, les companyies aèries i navilieres estan multiplicant les seves ofertes com si visquéssim al país de Xauxa.
I quan els centres comercials i tantes botigues -tot sigui dit- continuen posant l'aire condicionat a tota pastilla i no fan ni l'estalvi de mantenir les portes del carrer tancades.
El gran temor, idò, és que potser esteim vivint el carpe diem del final d'una epidèmia. I que, demà, que ja serà un altre dia, tocarà començar a preocupar-se perquè la cosa ja no s'aguanta.
I la setmana qui ve ja mirarem de rallar del carpe diem de la situació política espanyola, eleccions andaluses per davant. I amb un Pedro Sánchez que molts voldrien donar per mort sense fer memòria que ja ha demostrat que té més vides que un moix.
