En primer deien que «ses mentides tenen ses cames molt curtes» però potser era perquè qui s'atrevia a dir-les era gent coneguda i bona d'afinar. Avui, entre mitjans de comunicació manipulats i xerxes socials dirigides, podríem dir, ben al contrari, que «ses mentides tenen ses cames molt llargues».
Sobretot quan hi ha guany amb escampar-les. Jo mateix ho vaig viure en carn pròpia, quan ocupava un càrrec de responsabilitat en l'Administració catalana. Era un càrrec tècnic -en aquell temps- al qual vaig accedir sense cap filiació política. Al contrari, vaig fer prevaldre la meva independència per acceptar-lo.
La sorpresa va ser llegir a «El País» que me l'havien donat perquè la meva dona era filla... del president del Parlament de Catalunya. Era una mentida tan grossa i la vaig trobar tan indecent que el primer impuls va ser respondre al diari amb contundència. Sort d'un company meu, més bregat que jo, que em va animar a desistir.
«Deixa-ho estar -me va dir-. Si respons, són capaços de fer creure que ni tu ets fill de ta mare...». Anys més tard vaig tenir ocasió de presentar la meva dona al president del Parlament -quan ja s'havia jubilat-, perquè al manco conegués la filla que aquell diari -tan respectable per a molts d'innocents- li havia assignat.
Molta gent s'ha cregut que les mentides en política venen del senyor Trump -les fake news-. Però en realitat sempre hem conviscut amb elles i ara tenen més camp per córrer que mai. Per poc que estiguis al dia, bonibé sempre que sents unes declaracions penses allò mateix que pensava el Capitán Trueno: «Mienten como bellacos».
I el mal és que van escampant entre la gent les idees que fabriquen a partir d'aquestes mentides. A partir d'un cas singular, generalitzen una realitat que no té res a veure amb la real, però que de tant de repetir-la, mos l'arribam a creure... si no anam vius. I ja tenim prou feina per sobreviure cada dia per haver d'estar -a més- pendents de per on mos la foten.
La seva temàtica és diversa, però se sol centrar en una essència pàtria de conte infantil. Menystenen les dones i els homosexuals, criminalitzen els immigrants, inventen principis sagrats contraris als drets humans, van de perdonavides amb els idiomes que no siguin el seu i, sobretot, són els posseïdors de la veritat com a propietaris de la justícia. També la divina, per si un cas.
Però darrere darrere, l'objectiu sempre és el mateix. Que un punyat d'espavilats mantenguin els seus privilegis o que els seus amics es puguin enriquir. És sabut que la realitat actual és que cada dia hi ha més milionaris i més pobres, i que allò que anomenàvem «les classes mitjanes» cada dia s'aprima. I Espanya juga a la lliga dels campions en aquesta competició.
També és sabut que les famílies que controlen els estaments de l'Estat, en el caramull d'organismes que es van crear abans, durant i després del franquisme, són sempre les mateixes. Com si els càrrecs fossin tan hereditaris com la corona. El rei emèrit diu -amb el posat de qui se sap impune a les lleis- «Explicacions? De què? Ha, ha, ha!».
Però tot el xinxer d'alts càrrecs de l'estat profund no necessiten dir ni açò, perquè en la majoria de casos ningú no sap ni qui són ni quina és la seva feina. Tret de quan han de sortir a la llum pública perquè no hi ha més remei. Ara sabem qui eren els il·lustres membres del Tribunal de Cuentas, per exemple, i els magnífics sous que cobren.
Però no ho hem sabut per la seva lluita contra l'estesa de robatoris públics d'aquests darrers anys, que no sembla que hagin perseguit gaire, sinó per les multes que han imposat als catalans díscols. Una cosa semblant a la Junta Electoral Central, tan fina amb uns i tan laxa amb altres, com el fals empadronament d'una candidata andalusa de Vox. O la manera de funcionar del Centro Nacional de Inteligencia (CNI).
I l'economia darrere. Precisament ara el Ministeri d'Hisenda acaba de publicar les inversions de l'any 2021 distribuïdes per autonomies. I no hi ha cap sorpresa. Com cada any des de fa ja no se sap quants. És sabut que aquesta cosa que al segle XIX anomenaven «la España asimilada» i el valencià Joan Fuster, al segle XX, va anomenar Països Catalans no ha existit mai.
Perquè si existís, catalans, valencians i balears ens entendríem quan xerram entre noltros. I tindríem darrere una història comuna. Però els grans experts de la España Una ja van decidir que no, que si un cas ho havíem somiat en una nit de mala digestió. Però així i tot hi ha coses que no acaben de quadrar. Almanco en economia.
Perquè encara que no existeixin, continuen sent el motor econòmic -tret de l'invent funcionarial i financer que és Madrid- però, en canvi, són els qui sempre reben més poca inversió pública per persona. Tret d'alguna altra comunitat castigada, que cada any va canviant. Comparin: Catalunya, 75,6 euros d'inversió pública per habitant; País Valencià, 92,7; Illes Balears, 130,2. Madrid, 307,7 euros per habitant. I la senyora Ayuso que plora.
Però per més que surti als pressupostos, solament una part d'aquesta inversió s'arriba a executar. Comparin també: Catalunya, 35 % executada; País Valencià, 42,3 %; Illes Balears, 77,8 %. Madrid, 184 %. Sí, Madrid 184 % executada. I la senyora Ayuso que plora i l'emèrit que ho diu: «Explicacions? De què?» Ha, ha, ha.
