Una bona imatge de la geopolítica és aquella foto famosa dels presidents Bush, Blair i Aznar. Somrients i amb els peus damunt la taula. I fumant un puro, me sembla recordar. Amb l'alegria dels desvergonyits que han decidit rebentar un país, Iraq, amb la certesa que ells i les seves famílies no n'hauran de patir cap conseqüència.
Era la primera vegada que un president espanyol podia posar els peus damunt la taula al costat del president nord-americà i potser per açò, el senyor Aznar, es va arribar a pensar que havia tocat el cel. En realitat era una trista comparsa triada per a l'ocasió. Era el més disposat a fer tot allò que comandàs el senyor Bush per l'únic privilegi de poder posar els peus damunt la taula.
I és que en política del món ara n'hi ha tres que remenen --Estats Units, Xina i Rússia-- i unes comparses que els acompanyen. I a les seves ordres es poden cometre els crims més revulsius. Ara mateix ho vivim a Ucraïna, però aquesta guerra no és única. En marxa n'hi ha unes quantes més, encara que, com que queden més enfora, la premsa ni en ralla.
Carregats com estan tots tres de prou armes nuclears per destruir el planeta Terra cent vegades, hem de suposar que entre ells no prendran mal. Però la resta del món ho té fotut quan un d'ells decideix resoldre les seves conveniències amb sang i foc. Encara que no sempre arriben a aquest extrem.
Ara que el senyor Putin és el centre d'atenció mundial, hem recordat que, a part de les guerres de Geòrgia, Txetxènia i Síria, Rússia té convenis amb més d'una quarantena d'estats africans. Els hi buida les mines a canvi d'armes i de seguretat per als seus dirigents. Que l'han de menester, perquè pel general són dictadors sense escrúpols com el senyor Putin mateix. Entre lladres, no prendrem mal, que diríem.
Però no és que açò preocupi massa a la resta del món. Si alguna cosa fa pena en aquest segle és que la democràcia --l'únic antídot davant d'aquests homenets-- té poc valor. Ningú no s'està de negociar amb Xina per més que sigui una dictadura implacable. I s'hi poden celebrar uns Jocs Olímpics d'Hivern sense que ningú arrufi el nas.
Sense anar més enfora, qui va ser rei d'Espanya durant trenta-nou anys viu còmodament als Emirats Àrabs, un estat en què només es ralla dels drets humans per fer-ne broma. O, ara que pot fallar el petroli rus, els Estats Units ja troben simpàtic el president Maduro de Veneçuela i li compren petroli. Amb les coses que havien dit d'ell...
Idò de la mateixa manera, el govern d'Espanya ha decidit guanyar l'amor i l'estima de la dictadura que tenim aquí deçà, el Marroc. I ha arribat a la conclusió que aquella frase que tant indigna els catalans --«¿qué pone tu carné?»-- no és aplicable a tothom que tengui DNI espanyol.
Potser ja no s'estudia a la ESO --perquè ens volen desmemoriats-- però el Sàhara Occidental era una província d'Espanya --com Toledo, diríem-- en què els habitants tenien un carnet d'identitat on hi posava que eren espanyols. I açò va ser així fins que un dia --amb Franco encara calent al llit-- el Marroc va decidir ocupar el territori. Sembla que amb el vistiplau dels Estats Units.
I li va anar prou bé, perquè en aquest cas ni unitats de la pàtria ni històries. Ningú no va aturar els invasors. Després d'un cert temps de teatre polític, el Marroc es va fer seu el territori i els sahrauís van haver de fugir a Algèria, on viven des de fa prop de vuitanta anys en camps de refugiats...
La ONU en teoria ha estat prou contundent en aquest context, proclamant que el Sàhara Occidental és una excolònia d'Espanya i que té dret a un referèndum d'autodeterminació. Però a la pràctica aquest referèndum no arriba ni crec que arribi mai.
Però el Marroc és un bon amic dels Estats Units i una frontera per al gihadisme. Que sigui una dictadura ja s'ha demostrat que no és cap problema. Així és que quan va arribar l'ultradretà senyor Trump, va beneir l'ocupació. I Espanya també és un bon amic dels Estats Units i vol conservar tranquil·les les «plazas», que deien abans, de Ceuta i Melilla i esquivar la immigració clandestina (patriotisme del bo!).
Així és que el Govern espanyol --potser aprofitant el flicot d'Ucraïna-- ha acabat fent bonibé la mateixa cosa que els nord-americans. Declarar que el Sàhara Occidental és del Marroc però, açò sí, que té dret a ser una autonomia. Quin detall!
La Unió Europea ja li ha recordat al senyor Sánchez que està transgredint un mandat de l'ONU, la del referèndum d'autodeterminació. I tant Podemos com tothom que tengui encara un mínim d'humanitat s'ha posat les mans al cap. Però segurament aquí s'acaba la història, amb el rei Mohammed VI del Marroc uns quilos més gras.
Benvinguts a la merda de la geopolítica.
