Rectes cap a la victòria

A la vida, els debats interns entre fer el que toca o el que més ens beneficia de forma egoista són constants. De sants, poquets. Així i tot, a l'esport de formació i amateur la conveniència i la rectitud haurien d'anar juntes. S'ha de competir, anar a guanyar, però fer-ho sense ser rectes no té sentit, i més quan les victòries no televisades només alimenten vanitats estúpides d'autoconsum. La recent vaga dels àrbitres evidencia que en el futbol sovint hi ha persones violentes, entre una gran majoria de bona gent, que es desvien del comportament recte sense patir cap o prou inconvenient.

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

La violència covarda cap al més desprotegit és a molts àmbits de la vida. En el futbol s'exerceix, i açò és diferencial, en públic, entre la multitud. És intolerable que donem per fet que assistir a un partit de categories inferiors hagi de suposar massa vegades viure episodis de vergonya aliena pel comportament d'imbècils que agredeixen verbalment l'àrbitre, i que només ens escandalitzem quan s'acaba a l'hospital. Els orangutans s'han normalitzat als estadis.

Mentre en els camps s'assumeixi, toleri i estimuli la presència de fillets messiànics d'egos obesos, ronaldos ja frustrats tan mediocres de peus com de cervell, mourinhos de barri al càrrec d'infants, pares que no mereixen ser-ho i aficionats amb el procés evolutiu a mitges, no hi ha res a fer. La pedagogia està bé però no arriba a tots. A l'esport el debat entre recte i convenient s'ha d'acabar. Qui es desvia del bon comportament a l'estadi ha de patir ja, sense passivitats còmplices, uns severs inconvenients.