No he trobat aquell petit escrit d'una conversa, ni recordo on la vaig llegir fa un munt d'anys. Li demanaven a un bon home que anava picant pedra, què feia, va respondre: treballo per guanyar un sou. A un altre company li fan la mateixa pregunta i diu: treballo per mantenir la família. Li demanen a un tercer i aquest respon: estic fent una catedral.
No sé si el text era exacte, però sí que ho és la idea. El mateix treball pot tenir un esperit diferent i donar, o no, sentit a la mateixa feina i penso que el darrer la feia molt més a gust i possiblement millor.
Això m'ho ha recordat una noia asseguda a terra, amb el cap protegit per un casc d'obligat compliment, amb uns pots de diferents materials i colors, una mena de petita paleta a la mà, i absorta amb molta atenció comparant el material que tenia, amb la pedra del peu de la catedral, en aquest cas la de Barcelona, en ple Barri Gòtic.
No em vaig poder estar de preguntar-li què estava fent, «estic cercant el color més adient per poder tapar una petita escletxa» ah!, però, vols dir que..., «cal reparar aquesta ferida per on l'aigua aniria obrint-se pas fins a fer-la malbé. És molt important», em va dir. Fantàstic!, vaig pensar, i fins i tot li vaig demanar de fer una fotografia.
La reflexió era obligada. Aquella noia jove estava salvant el mil·lenari tresor d'un noble edifici, símbol d'una cultura, orgull d'una ciutat, nucli central de tot un barri que se sent universal i, sobretot, vaig notar que ho feia amb un cert orgull de bona professional. Potser la noia no era conscient de tot el que li he atribuït, però la seva feina és tot un símbol de què pot ser, i molts ja ho són, la nostra joventut.
Sí, ja sé que algú em dirà que també hi ha qui fa pintades sense respectar les pedres mil·lenàries, és cert. Però també hi són els qui les reformen amb una paciència i dedicació que cal que els hi reconeguem.
Podem estar a favor o en contra de determinats edificis, uns pel seu significat que voldrien fer desaparèixer, altres per ressentiment a què representen, o també qui els veu anacrònics. El pensament i les idees són lliures i difícils de fer-les coincidir amb interessos comuns. Som així. Ara bé, tenim un patrimoni comú, vingui d'on vingui, que no podem deixar malmetre i d'això se'n diu cultura. No deixem que la ignorància o la grolleria malmeti la nostra història i conservem el que hem heretat amb tot el seu valor.
Menorca és tota ella una cançó a la pedra, a les pedres, i ningú com els menorquins pot estar-ne tan orgullós. Taules, talaiots, navetes, catedral, temples, altres edificis emblemàtics i fins i tot les parets del camp, fan de l'illa un patrimoni universal que convé mostrar als joves perquè el defensin com a seu que és i pels que vindran, també com a reconeixement a qui els van precedir.
Tant la noia que treballava al peu del mur de la catedral, com els homes que treballen les estimades parets seques per evitar-ne els enderrosalls, estan fent un país més bonic, més amable i més culte, i per si no n'hi hagués prou, és el nostre.
Pensem-hi, les pedres no són només pedres quan la persona les embelleix i respecta. Són la nostra història gravada per sempre, que ens expliquen d'on venim, i tant de bo quedin com a testimoni de qui som.
