Hi ha obsessions que no caduquen. I encara més, creixen amb els anys. I una que jo he viscut d’ensians era un al·lotet és aquesta de malmirar la meva llengua familiar. Com si fos una cosa trivial i d’ús intern que s’ha d’amagar a la mínima que trobis un estrany.
A l’escola, allà a Barcelona, vaig arribar a creure que ningú que era professor no la rallava, fins que un dia en vaig enxampar un grup conversant entre ells... Va ser una sorpresa que va merèixer una explicació per part de mon pare. I que me va ser molt útil.
Al diari MENORCA hi va haver una polèmica, pels anys seixanta, sobre si ho pagava perdre el temps amb la cultura pròpia, que evidentment no és la castellana. A jo me va ser també molt útil i és d’aquella època que vaig aprendre a escriure el meu idioma. I puc ben dir que va ser una xalada, descobrir que tot es podia expressar sense necessitat de canviar les paraules.
Vaig arribar a publicar un article d’adolescent sobre el tema, que va merèixer un premi inesperat: una carta d’en Francesc de Borja Moll, el filòleg més potent que ha donat Menorca, que me convidava a visitar-lo a Palma, on ell vivia i dirigia l’Editorial Moll. La visita encara va merèixer un segon premi, i és que va venir a dinar amb tots dos el poeta Josep Maria Llompart.
L’interès que demostraven aquells dos homenots de la llengua catalana per un adolescent que encara tenia poques idees clares, és un bon indicador de la misèria en què vivia la nostra cultura en ple franquisme. Encara no eren enfora aquells anys en què et multaven si mantenies una conferència telefònica en català. O que et prohibien enviar un telegrama en aquest idioma.
Aquesta obsessió malaltissa contra l’idioma que rallam des de fa vuit-cents anys, semblava que s’havia reduït quan va arribar la democràcia, després de la mort d’en Franco. Però ens ha tocat viure en un país fosc i trist en què després de cada passa envant hi ha una reculada.
Ho vam viure a les Balears amb aquell personatge sinistre, de nom José Ramon Bauzá, que volia esquarterar l’idioma illa per illa i tornar-lo a la marginalitat més miserable. I ara ho està vivint Catalunya. Clar que pel camí han succeït coses com que l’Estat prohibeix que els governs autònoms de València, Balears i Catalunya es comuniquin entre ells en català, per posar un exemple vistós.
A Catalunya el consens d’emprar el català com a llengua de relació a les escoles ve de l’època de la transició, als anys vuitanta, i tots els partits --inclòs el PP-- el van subscriure. Açò no vol dir, clar, que no estudiïn també el castellà i amb uns resultats prou bons. A les proves que es fan a tot l’estat, és una de les comunitats que obté els millors, per damunt d’autonomies monolingües.
Ara bé, l’any 2005 es va crear un nou partit, Ciudadanos, que tenia com a principal objectiu rompre aquest consens i, si ho aconseguia, guanyar vots amb un conflicte lingüístic a Catalunya. La realitat és que no ho va aconseguir --perquè continuam sense que n’hi hagi, de conflicte-- però les seves idees van perforar la pell prima del PP i s’han accentuat encara més amb açò de Vox.
Algun estratega brillant devia descobrir que encalçar el català era un bon negoci electoral a l’Espanya una, i tots els interessats es van posar a fer feina. «A por ellos!» Fins i tot el PSOE, abans decidit defensor del respecte de la diversitat lingüística que avala la història, dona ara signes de debilitat.
El resultat és que avui, emparats en una llei d’Educació que ja no és vigent, perquè ha estat substituïda per una altra, els tribunals han decidit imposar un 25% de classes en castellà a les escoles catalanes. Precisament a unes escoles en què el currículum és flexible i els percentatges varien segons el grau de coneixement dels alumnes del català i el castellà.
Dit d’una altra manera, tot allò que fins ara tenia un fonament pedagògic, s’ha convertit en una mercaderia política a mans d’uns determinats partits en col·laboració amb una justícia que campa desbocada. La mateixa justícia que, en temps de pandèmia, s’atreveix a decidir per damunt de les indicacions sanitàries.
El resultat és una cosa mala de digerir a una Catalunya on tothom sap que l’ús del castellà és fins i tot més freqüent que el del català. Perquè més de la meitat de la població és originària d’Andalusia o d’aquesta «Espanya vaciada» que ara diven. «Vaciada» per culpa de la gestió d’un Estat que només es mira el llombrígol, que és Madrid.
Així que ja ho sabeu, habitants dels territoris anomenats bilingües --tan si veniu d’un idioma com un altre--, o defensau el dret a mantenir la diversitat o acotau el cap. Voltros mateixos.
