Dialèctica tavernària

S'ha comentat molt el recent coño de Pablo Casado. No és el primer que s'escolta al Congrés. Són recordats el disciplinari de Posada, l'indignat de Labordeta o l'imperatiu de Tejero. No han d'escandalitzar ni hem de deixar l'orador sense postres cada vegada. Coincidesc amb Cela en què «un carallo a tiempo es una victoria dialéctica». A casa se senten paraulotes, la majoria meves. Existeixen, són útils a vegades i els infants les acaben coneixent totes. Ocultar-les a les tendres orelles, recórrer als carrinclons succedanis jopes i jobars, fer escarafalls i castigar si en diuen una, és absurd. L'important és que s'emprin bé, amb mesura, quan toca.

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

Cal evitar-les en el Congrés, en una entrevista de feina o en un concurs d'IB3. També, encara que costi, en una gestió amb el SEPE o si telefonen, una altra vegada de Vodafone. No passa res, però, si s'empren quan el botiguer del barri ens comenta com han apujat els preus o quan veim un vídeo en què apareix un discurs talaiòtic sobre les dones.

L'excés de Casado seria anecdòtic si fos només un fet aïllat. El problema greu és que es tracta d'un petit episodi més de la victòria de la dialèctica política tavernària, de la tendència mimètica i ja estesa arreu a la tangana. Resulta elemental, estimat lector, que açò no és casualitat. Alguns ultres tenen un maquiavèl·lic interès a enfangar-ho tot, a baixar el nivell, a simplificar els debats fins a la distorsió i fer que tothom lladri com a mitjà per al seu fi. La grolleria sistemàtica, amb paraulotes o sense, és perillosa. I insuportable, carallo.