Què trobau? M'han demanat, a Barcelona, de fer una xerrada -una conferència diven ells- sobre la Menorca anterior al sol i platja i a la botiga de coses típiques envernissades. I he dit que sí. Així és que m'ha tocat repassar alguns llibres i, sobretot, la «Història» d'en Miquel Àngel Casasnovas.
M'ha anat molt bé per refrescar la memòria i redescobrir que en aquest país que ens ha tocat viure tot canvia però tot queda igual. He començat el repàs pel temps dels jans, que ben segur que van recalar a l'illa pels seus interessos particulars, de presència armada i comercial al Mediterrani.
El governador Kane, en Quèn, no queda clar que sentís cap amor especial per Menorca. Sembla que les seves accions perseguien objectius més de millora militar que no del benestar de la gent de l'illa. Va fer assecar prats i importar bestiar, sí, però per assegurar els tecs de la tropa britànica.
I va fer la primera carretera -finançada per força amb impostos locals-, però la raó última era facilitar els desplaçaments del seu exèrcit d'un cap a l'altre. Tant, que ara he sabut que la gent de Menorca es resistia a transitar pel seu traçat...
Però pertànyer a la Gran Bretanya tenia uns altres avantatges que no els «favors» dels governadors britànics. I els menorquins ho van descobrir cada vegada que Espanya va ocupar l'illa, que van ser dues, una de transitòria i una altra de definitiva, almanco fins ara.
D'entrada van tallar les ales al comerç internacional que enriquia els ports insulars, amb lleis i prohibicions impensables amb els britànics. També van fer créixer el ventall d'impostos fins arruïnar la població. I, qui ho havia de dir, van considerar fonamental que els menorquins aprenguessin el castellà i que tornàs la Inquisició.
Potser del contrast entre una experiència i l'altra ve aquesta pàtina progressista que sovint ha caracteritzat Menorca. Ara he sabut també que en un d'aquells escassos moments del segle passat espanyol en què es cridava a votar, la junta electoral de l'època va ajuntar Menorca i Eivissa en un mateix districte electoral...
El motiu era ben escabrós: diluir el vot progressista menorquí en el vot conservador eivissenc. Aquells que, en nom de lleis fetes a mida, inhabiliten sense cap escrúpol democràtic càrrecs electes, ja sigui un president o un diputat, tenen aquí un bon motiu per reforçar la seva espanyolitat.
Emociona la petició dels representants menorquins quan l'illa és incorporada a Espanya. Espantats davant l'absolutisme borbònic, reclamen ser governats segons les lleis i els furs que Menorca tenia «quan va ser cedida pels reis d'Espanya», que vol dir abans dels borbons. La resposta va ser un sí que molt prest es deixaria de complir...
Potser açò explica l'alegria amb què la població menorquina va rebre la darrera arribada dels britànics, acompanyada d'una revifada econòmica important. No me puc estar de copiar aquesta glosa que recull el llibre d'en Miquel Àngel Casasnovas:
«Oh, centúria desitjada / de l'any mil vuit-cents / Ja gogen tots els vivents / damunt Menorca /
Ja no mos importa / demanar pa; / ja hem perduda la pobresa, / també el captar. / Tothom qui / treballa guanya: / bon preu el negociant, / i el pagès semblant./ Què direm del vinater? / que jugarà amb los doblers. / Què no valdran / nou bòtils per cada jan?»
Potser la glosa té relació amb aquella coneguda pintura d'una festassa a Sant Llorenç de Binixems, envoltada de banderes britàniques. Que per cert, algun integrista de cor ha repintant de banderes espanyoles en algunes reproduccions que he pogut veure.
El fet és que dos anys més tard, el 1802, un acord internacional retornava Menorca a l'administració del Regne d'Espanya. Com deia al principi, tot canvia però tot continua igual. Un resistent lingüístic de l'època, n'Antoni Febrer i Cardona, que per cert tenia clara la catalanitat del menorquí, s'exclamava davant la nova situació: «Aquí no es pot fer imprimir res en menorquí...».
Idò ara podríem exclamar-nos igual a la vista de la llei de mitjans audiovisuals que prepara el govern. Perquè si en el segle XIX era la impremta, en el segle XXI són els audiovisuals. Cap llengua no podia subsistir sense llibres i cap llengua no podrà subsistir sense mitjans audiovisuals.
