Tot sovint em pregunten què és el que més valoro de viure i treballar aquí des de fa més d’una dècada i la resposta és sempre la mateixa, la qualitat de vida que em proporciona l’illa. Durant l’estiu i més concretament durant les dues setmanes que diria van del 10 al 20 d’agost, aquesta sensació de cinc estrelles s’esvaeix perquè desapareixen totes les bondats tangibles que ajuden a configurar aquest privilegi de formar part del paisatge menorquí.
És precisament en aquest període quan més procuro evitar circular en cotxe (a no ser que sigui per feina), demanar taula al restaurant o fer el Camí de Cavalls, entre d’altres renúncies saludables. Sé que tard o d’hora el temporal amaina i llavors és el meu moment de glòria per seguir gaudint els 330 dies restants. Ja es poden imaginar que és un tema recurrent que sempre acaba sortint a l’hora del cafè amb els amics visitants, quan m’expliquen la seva vida urbana regada d’estrenes de teatre, cinema, exposicions i concerts però perjudicada amb d’embussos, contaminació o fins i tot episodis d’inseguretat ciutadana. La conclusió és que com diu un dels meus llibres de capçalera, «In everywhere, bowling faves».
Encara sense xifres definitives, la sensació a Menorca ha estat de saturació perquè tot i arribar un 50% menys de passatgers a l’aeroport (són les dades més fàcils que es poden consultar), aquests visitants s’han estat movent amb frenesí canicular i han acabat amb la paciència d’uns quants. Ara encetarem una època de debats per saber on cal posar els límits però no estic segur que arribem a cap conclusió perquè aquí som més de litúrgia que no pas d’acció, com recordava l’altre dia en Guiem López Casasnovas parlant del futur econòmic de Menorca. The oven is not for buns!
