D'aquesta estesa de visitants que saturen les carreteres i inunden les platges de Menorca, n'hi ha pocs que arribin a conèixer el moment crucial en què es troba la societat menorquina. No és una casualitat que avui dimecres a Ciutadella i demà dijous a l'Illa del Rei, es ralli d'economia.
Amb l'evidència que la substitució d'una economia productiva –industrial i agrícola- per una de serveis està cada dia en una fase més avançada. Menorca pot morir d'èxit, s'ha dit moltes vegades, però aquest final avui sembla més pròxim que mai.
Un economista prestigiós me comentava, amb certa aflicció, com de malament poden acabar els esforços de tots aquests anys per salvar la fesomia de la societat menorquina. Ara se'n volen beneficiar precisament aquells que hi estaven en contra i que ho volien capgirar tot en el sagrat nom del turisme.
Avui Menorca és un indret privilegiat, precisament per la voluntat proteccionista dels menorquins i les menorquines –expressada amb el seu vot- i per les normatives restrictives que ha generat, que ho podrien haver estat més. Però envoltada d'una costa espanyola en què s'ha arrasat bonibé tot, sense miraments, en nom dels negocis immobiliaris i d'atreure turisme a qualsevol preu.
Les ciutats i els pobles, i el camp, i la costa verge de l'illa han conservat un atractiu que ja és mal de trobar a fora. I precisament és açò que ara s'ha posat en valor des dels mercats turístics. No és dolent que el capital exterior inverteixi en hotels urbans amb «encant» i agroturismes de luxe. Clar que no!
Però sí que ho és que els pobles es converteixin en apartaments camuflats i el camp en unes quantes oliveres que donen poca feina i permeten justificar l'hotel rural. A la vista de les iniciatives que ja funcionen i dels projectes coneguts, és obligada una pregunta: quin és el límit?
Quants més se'n poden permetre el camp i els pobles menorquins sense deixar de ser precisament açò que ens ha convertit en un imant? No cal mirar massa enfora per trobar centres urbans convertits en abeurada de turistes i paisatges rurals sense pagesos. I els indígenes, tret dels quatre que han fet fortuna, mal pagats i vivint en suburbis.
Perquè avui ja sabem que el monocultiu turístic no proporciona la riquesa que aparenta. Al contrari, s'engreixa amb sous baixos i amb feines poc especialitzades. I està obligat a créixer sense aturador perquè cada any hi ha unes quantes habitacions més per omplir. Balears no és precisament la comunitat més rica –és pobra– per més que sigui la que rep més turistes.
L'esforç de tantes famílies per donar estudis als seus fills no pot continuar tenint el final tràgic que per força han d'emigrar. Menorca no pot continuar prescindint del talent que genera. I en genera molt. L'única via de sortida és tornar a diversificar l'economia insular i açò, que antany teníem prou ben resolt, a dia d'avui sembla complicat.
És una necessitat que s'hi impliquin la societat menorquina i els seus polítics. Que en comptes de pensar tant en promoció turística, inverteixin també en la recerca de capitals per estalonar altres sectors. I que reclamin lleis que ho afavoreixin. Confiï que en els actes d'avui dimecres a Ciutadella i demà dijous a l'Illa del Rei se'n rallarà de tot açò i s'obrirà qualque llum.
Mentrestant, me permetin que me'n rigui, per no plorar, de tots aquests inversors que han arribat a l'illa dient que tenim no sé quina essència i que s'han enamorat de Menorca. Mires les obres que fan –amb honroses excepcions– i el progressiu tancament d'explotacions agràries, i entens que no han entès res.
I per paga, quan visites les seves pàgines web o llegeixes les seves cartes de restaurant, et trobes que amb tant d'amor i tanta essència, ni rastre de la llengua dels menorquins. Si no són capaços de valorar la nostra cultura, com ens han de valorar cap altra cosa?
