Inoculat

Confesso que va ser més estimulant en el seu dia veure com la Michelle Pfeiffer cantava «Makin Whoopee» damunt un piano i vestida de vellut vermell que no pas diumenge passat a Sebime, quan em punxaven el braç dret amb la primera dosi de la vacuna de la farmacèutica Pfizer. He de reconèixer, però, que em sentia com un nen amb sabates noves, agraït a la ciència i al sistema públic sanitari que en un temps rècord ens hagi ajudat a pensar que es pot passar pàgina del maldecap que ha suposat aquesta pandèmia. Durant el quart d'hora posterior a la vacunació, mentre t'esperes assegut per si t'apareix un símptoma no desitjat, vaig pensar en el que representava haver de vacunar a tota la població mundial com una mena de gesta sens dubte històrica i que ens agermanava a tots per igual. També em va fer pensar en tots aquells que s'havien quedat pel camí i que no havien tingut l'oportunitat de salvar-se. Al principi, quan va esclatar la covid-19 i com si fos un consol, es deia amb tota impunitat que no ens havíem de preocupar perquè el virus tan sols afectava gent gran com si condemnar a tota una generació per edat estigués justificat. Que ho demanin a qui hagi perdut un pare, una mare o uns avis!

Noticias relacionadas

La hivernada

Más noticias relacionadas

No sé quin aprenentatge n'extraurem de l'experiència covid. Tinc poca fe en la humanitat en el sentit que quan deixa de tenir el problema davant els nassos, s'acaba oblidant de tot i de tothom com preconitzava frívolament la presidenta de la Comunitat de Madrid amb les canyes i la llibertat. Hi ha una frase reformulada des de fa uns anys que diu que a la vida, unes vegades guanyes i d'altres, aprens. A veure si és veritat.