Ara que es va calmant relativament la qüestió de la pandèmia (fins a nou avís...), ressorgeixen temes que havien quedat congelats durant un temps, com ara la qüestió catalana. La dreta espanyola reprèn la seva croada nacionalista i segueix amb la seva tasca de desgast al govern de forma sistemàtica, i entra en escena la qüestió dels indults a les persones condemnades arran del procés a Catalunya.
L’indult és una figura contemplada a la legislació espanyola des de 1870 (va ser reformulada formalment el 1988) i s’ha aplicat en moltes i diverses ocasions des de llavors. Recordem, per exemple, el cas del 23F, que va generar l’indult per part del govern de Felipe González, el 1993, al general Alfonso Armada, condemnat per dirigir el cop d’Estat (no va ser així amb Tejero). Aleshores, la Sala de lo Militar del Tribunal Suprem es va mostrar favorable a l’indult «por conveniencia pública». (I no oblidem que en aquella ocasió els militars havien entrat armats al Congrés dels diputats!) Es tracta d’una atribució que correspon al Ministeri de Justícia, el qual no ha de justificar les causes que el motiven, i tampoc és una figura controlada pel poder judicial (per això l’informe contrari emès al respecte pel Tribunal Suprem no és vinculant) ni recurrible.
La polèmica està servida perquè s’ha retornat la qüestió a l’àmbit del qual no hauria hagut de sortir, el polític. I és al govern a qui li correspon liderar la negociació política que doni sortida a una qüestió enquistada des de fa massa anys. Atiar el foc i perpetuar la situació actual no farà més que incrementar el conflicte. És l’hora de la política. Que cadascú faci la feina que li ha estat encomanada.
