L'aprovació de la Llei de Costes de 1988 va definir quines zones de la vorera del mar es convertien en domini públic. O sigui, en propietat pública, en aquest cas de l'administració de l'Estat. Dins d'aquesta definició hi entraven els arenals i els sistemes dunars. A Menorca, això va permetre salvar alguns espais emblemàtics, que estaven seriosament amenaçats per l'extracció d'arena destinada a la construcció.
La febre urbanitzadora de la costa va fer estralls, especialment els anys setanta i vuitanta. Tanta construcció necessitava molt de material i algunes propietats que donaven al litoral arenós van fer un gran negoci explotant les enormes dunes que històricament s'havien configurat a diferents platges.
Els altíssims costers d'arena de Son Saura del nord, que els infants escalaven amb dificultat per després llençar-se costa avall sense perill, avui són en gran part a les parets dels apartaments i sota el camp de golf. Igual que una part de les dunes des Grau, que van alimentar els inicis de la urbanització, després aturada, i el seu camp de golf. Al cap d'anys, la iniciativa ciutadana va sembrar tamarells i borró per reconstruir la platja ferida.
Centenars de camions sortien cada mes de Cavalleria, de Tirant o de la Vall, on carregaven un material que ja s'havia trobat fet, regalat. Només les colònies dels preciosos abellarols i altres ocells que hi criaven s'atrevien a protestar contra les excavadores. I alguns ecologistes que recordaven que les extraccions s'estaven fent sense llicència.
Un cas llarg, que va acabar per la intervenció de la Fiscalia de Medi Ambient, va ser el de Tirant. L'arena que configurava el gran sistema dunar d'aquest indret es considerava d'òptima qualitat, de tal forma que els implicats en el negoci van fer córrer la llegenda que el sector de la construcció de Menorca depenia d'aquesta matèria primera.
Amb tant de convenciment es pregonava aquella creença que en el Ple municipal es va acceptar diferents vegades que l'activitat no tenia empar legal, però que no es volia aturar per no frenar l'economia. L'amenaça d'una condemna per delicte ecològic va ajudar a prendre una decisió. Anys després, els representants públics reconeixien que els havien enganyat, perquè l'explotació de l'arenal es va tancar i no li va passar res a l'economia menorquina.
Teories inconsistents com la de l'arena de Tirant semblen escampar-se també de vegades en altres plantejaments que es demostren repetidament fallits, però que es mantenen com una presència intermitent. Un bon exemple són les habituals polèmiques per part d'un sector de comerciants quan es proposen restriccions de trànsit rodat. Ben prest hi ha un grup que anuncia l'apocalipsi econòmica, fins que l'actuació a favor dels vianants es posa en pràctica i resulta tot un èxit.
Un cas similar es detecta amb la gent que pregona que el camp de Menorca està acabat i que s'han de donar màximes facilitats per poder fer altres activitats econòmiques en el medi rural. Generalment això vol dir poder fer més operacions urbanístiques o traslladar al sòl rústic activitats pensades per zones urbanes o industrials. La realitat, però, és que a l'illa s'hi troben finques agràries que han diversificat les seves produccions, decideixen els preus i ho venen tot.
Potser el problema no és del camp, sinó del model d'explotació que ja no pot competir per preu -igual que li va passar a les sabates o a la bijuteria-. Tal vegada es necessita aparcar les pors al canvi, mirar què demana el mercat i què demanarà els pròxims anys, i virar la nau cap a ports més probables.
Alguns experts apunten que un dels principals reptes que haurem d'afrontar com a societat els propers anys serà la reducció de la disposició de petroli barat al mercat. De fet. les grans companyies petrolieres estan abandonant les inversions per extraccions perquè el cru que poden treure ja requereix uns costos que el fa poc atractiu. Per això, agafen molt de sentit alguns requisits que Europa demana, com exigir màxima eficiència energètica als edificis.
Tot i l'avanç de les renovables, segueix plenament vigent aquella dita que el quilowatt més ecològic és aquell que no es consumeix. Les zones d'oci són més atractives sense vehicles. S'ha d'ajudar que el camp ens proveeixi d'aliments sans i a preus assequibles, i Tirant és avui un arenal que ha recuperat gran part de la seva biodiversitat.
Ah, i malgrat allò que es digui, l'aparcament proper a la platja de Son Bou també és domini públic des de fa dècades.
