Ahir, dins el súper, una persona em demanava «Idò, Maria, quan comencem a cantar?» «Gran pregunta! Ses ganes no hi falten...», li vaig fer jo. I és que, a més a més de la qüestió econòmica, que per a les persones que viuen d’això és cabdal, també hi ha la necessitat anímica de fer música dalt d’un escenari, d’entrar en contacte amb l’altre. La necessitat de fer allò que saps i vols fer per oferir-ho als demés. No es tracta només d’una qüestió mercantil. Es tracta també d’una forma de relacionar-te a través d’un llenguatge que cobra sentit quan s’estableix en el context que li és natural. Darrerament, quan he anat a veure algun concert o espectacle he notat que l’escenari desprenia una energia especial, molt més intensa que abans d’aquest malson, per les ganes acumulades de ser en viu sobre l’escena. I no és que sigui fàcil connectar amb la platea quan les màscares imposen una distància gestual desconeguda fins ara. És molt complicat percebre el feedback de la gent que t’escolta i et mira. Però, així i tot, resulta refrescant i pacificador poder tornar a l‘escenari.
Passa la gent
Fer música
24/02/21 0:49
También en Opinión
- El caso de un restaurante de Maó: «No podemos servir cenas porque no hemos encontrado personal»
- La frase más repetida esta temporada turística en Menorca: «Más gente, pero menos gasto»
- El famoso actor que los vecinos de Es Canutells han visto en este velero de lujo
- Un accidente con tres heridos obliga a cortar la carretera general durante dos horas
- La calidad de los hoteles de Menorca se dispara y la oferta de tres estrellas se pierde