La pandèmia no deu ser tan important com diven, si el ministre de Sanitat deixa la cosa per anar-se'n a conquistar Catalunya. N'hi ha per perdre, definitivament, el respecte per la política d'aquest país. Perquè açò succeeix a Espanya, a l'estat d'Europa amb pitjors resultats en el control de la malaltia.
La majoria de comunitats ja demanen mesures més radicals que elles no poden imposar perquè la cosa depèn del govern central, com també en depenen el gruix dels doblers que reclamen treballadors i empresaris. Fins i tot la reina de Madrid ha hagut d'acotar el cap davant la realitat i estrènyer la mobilitat de la seva capital, que avui bat rècords d'infeccions.
Mentrestant, ja ha començat l'estraperlo de les vacunes, i en comptes de fer coa, els espavilats de la casa ja se l'han clavada. I ja ho sabíem qui eren els espavilats, però no ho podíem dir. Ara sí, perquè s'han retratat. En un altre país ja no podrien fer arengues sobre els valors de la pàtria. Ni predicar la fraternitat...
Però aquí sí, perquè fa tants d'anys -segles- que mos fan viure enmig dels seus escàndols, que ja no en tenim ni consciència, i els oblidam ràpidament, pendents del que vindrà darrere. La societat perfecta de gent que calla -i atorga- i d'aquells que donen lliçons al ramat des de la seva butaca preferent.
I no hi ha por que si qualcú ho critica, prest surten els defensors. Com ja ho ha fet el PP en el cas dels militars vacunats. I el problema no són les vacunes de què s'han apropiat, sinó l'exemple d'indignitat que han escampat i que fa que, en aquest país, qui pensa amb serenor, ja no cregui en bonibé res.
Si hem de fer cas als que controlen el règim, no és important que el rei a qui diven emèrit (?) estigui instal·lat en un país sense extradició possible a Espanya, protegit amb fons públics. O que el senyor Urdangarin ja sigui al carrer. O que continuï sense aclarir el misteri dels atemptats de la Rambla.
Tampoc és important que, enmig de la pandèmia, pugi el preu de la llum mentre els senyors González o Aznar, i tants d'exmembres dels seus governs, coneixen tan bé les cadires dels consells d'administració de les elèctriques. I encara ens venen a donar lliçons de patriotisme cada vegada que toca.
El poc valor que es dona a la democràcia, i de retruc a la pandèmia, aquests dies es viu amb ostentació a Catalunya. La història l'han explicada tan malament com han pogut, però en síntesi és aquesta i el seu braç executor la ‘justícia', ja que aquí la política no serveix ni per resoldre conflictes socials.
El primer pas, cessar -en plena pandèmia- el president per posar una pancarta en favor de les llibertats en temps d'eleccions. Per dignitat, el govern es nega a triar un nou president -ja els n'hi han escatat quatre- i no té més alternativa que convocar eleccions, amb un calendari legal que les mena al 14 de febrer, d'aquí a quinze dies.
Enmig del tercer brot, la Generalitat opta per endarrerir-les, potser per interès polític però amb l'estalonament de tot el sector mèdic. També ho veuen raonable tots els partits, tret del PSC, que mostra reticències. Precisament el partit amb el candidat que millor coneix la gravetat de la situació sanitària.
El Tribunal Superior accepta les al·legacions contràries al canvi, discuteix la legalitat de la proposta del govern català i sentencia que les eleccions no s'han de moure. Però, per complicar-ho més, senyala el dia 8 -quatre dies abans del vot- per dir l'última paraula segons vegi la cosa.
I remata la feina dictant sentència contra el conseller encarregat de les eleccions, a qui obliga a cessar. Estava acusat de participar en el referèndum «il·legal» quan era batle, igual que centenars de batles més, però precisament a ell és a qui primer li arriba la sentència...
Mentrestant el govern espanyol nega l'estat d'alarma que li reclama mig país, però que aturaria les eleccions. Al contrari, el president romp el confinament municipal per reunir els ministres precisament a Barcelona. I ho aprofita per lluir el senyor Illa, que segur que ha patit com a ministre, però que no és que se n'hagi sortit gaire bé. Ensoldemà el ministre deixa la cartera, es converteix en candidat a president de la Generalitat i es lliura d'explicar la seva gestió davant el Congrés.
La impressió és que aquell «a por ellos» que va esquerdar Espanya més i tot que el referèndum continua més viu que mai. S'han forçat les condicions perquè hi hagi unes eleccions sense campanya, a part de la que ja té feta l'exministre. La por a encomanar-se frenarà els votants i el vot per correu ja és un caos servit.
I hem d'entendre que tot açò beneït pels partits espanyols, quan fins i tot Vox s'ha apuntat al carro d'estalonar el senyor Illa. És el pànic de l'Espanya profunda, que tornin a guanyar els partits independentistes.
Ho torn a dir, «una desgràcia mai no ve tota sola».
