Aconseguir legislació favorable al medi ambient és una primera passa important. Després, cal aconseguir que s’apliqui a la realitat. Encara que els avanços en la consciència ambiental de la societat han estat molt significatius, hi queden reductes (certs departaments d’ens públics, alguns grups amb interessos concrets, determinats representants de segments ideològics...) que es resisteixen a acceptar aquesta evolució. A Menorca en patim uns quants.
Fer passes endavant en temes ambientals de vegades és més fàcil en determinades conjuntures polítiques. Per exemple, l’entrada com a membre de ple dret a la Unió Europea, va accelerar de manera important legislacions en les quals l’Estat espanyol portava dècades de retard per mor del franquisme.
Quan passen aquestes coses, igual que quan es signen acords internacionals, és com si l’avanç hagi caigut del cel. Això que tècnicament es diu top-down, és a dir, de dalt cap a baix. Un procés ràpid i significatiu de canvi de model legislatiu, que implica haver de fer les coses d’una altra manera. És clar que sempre hi ha que es resisteix amb ungles i dents als nous escenaris, com veurem.
En d’altres ocasions, els canvis es produeixen per reacció de la societat local (bottom-up). Seria el cas de les moltes urbanitzacions de costa que es van paralitzar, malgrat comptar amb la connivència de les autoritats del moment. Se van arribar a frenar, sovint per mobilitzacions importants o en altres casos per resolucions judicials auspiciades pel teixit associatiu menorquí, que evidenciaven la poca observació a les normes vigents que mostraven les pròpies institucions públiques.
Però en ple segle XXI encara subsisteixen reticències importants cap el medi ambient. Un cas reiterat el tenim al port de Maó, un port natural que conserva importants valors, que va ser un indret de gran producció de marisc i que podria tornar a ser un espai privilegiat difícil de trobar en entorns propers. Però l’organisme que l’administra, o al manco bona part dels seus tècnics amb capacitat de decisió, mantenen una manera d’actuar pròpia de temps pretèrits.
Com si Maó fos un espigó artificial acabat de fer, les normes ambientals no són tingudes en compte si qualcú no ho adverteix per escrit cada vegada. La tendència general és a ignorar per complet tot allò que faci referència al medi ambient. Així es fan obres amb canvis irreversibles, sense mirar primer si la zona en qüestió té o no valors naturals. I aquesta dinàmica, es va traslladant a cadascuna de les actuacions.
A Maó es produeix un gran vessament de combustible, que fa que mig port faci olor i que bona part de làmina d’aigua quedi contaminada, i l’organisme que ha de fer el control no se’n dona compte fins que una organització sense ànim de lucre li ho comunica per escrit. Tampoc reaccionen sobre les constants rissagues que erosionen la costa nord degut a l’excessiva velocitat dels grans vaixells. Si no hi ha escrit, no existeix el problema ambiental. Aquesta és encara la mentalitat imperant, que cal insistir en canviar.
Similars situacions es troben també amb el Departament de Recursos Hídrics, que depèn del Govern Balear. Malgrat que hi ha poques coses tan insulars com els aqüífers, la competència en matèria d’aigua segueix sent a Palma i està gestionada per alguns responsables que tampoc veuen mai cap problema ambiental sobre els temes que tenen competència.
No fan control sobre els grans regadius, no contesten les peticions d’informació, admeten nous creixements urbanístics a zones amb depuració deficient a partir de tramitar documentació de fa 15 anys enrere. Amb les neteges de torrents, eliminen els boscos de ribera que ells mateixos han inventariat, obren grans zones on l’aigua agafa velocitat i arrossega la terra fèrtil, i més abaix deixen un tap de vegetació que farà que tot es desbordi.
A Balears passam el temps fent una revisió rere l’altra d’un Pla Hidrològic que mai s’atreveix a afrontar els problemes reals. Que decideix que els aqüífers explotats en excés a Menorca ja s’analitzaran en 2027. Per això no arriben les solucions. Perquè qui ho hauria de fer segueix actuant amb la mentalitat dels anys del desenvolupisme, on la política d’aigua es basava simplement en respondre a tota la demanda. I quan s’acaba l’aigua, dessaladores.
Com es veu, hi queda molt de camí a recórrer. És necessari que, periòdicament, hi hagi veus que es vagin alçant i recordant als responsables públics que la legislació ambiental és tant vàlida com la resta. I que, com més es tardi a incorporar-ho de manera real, més afronta pública hauran de patir els responsables.
